Diumenge, 7 de juliol: BCN-Amsterdam
La Mercè i jo visitem en 2h 30’el Rijtmuseum, amb pintures de Vermeer i altres genis, impressionant. Ens trobem amb els nois i prenem les barques que et porten pels canals.
Baixem per passejar...
i dinem al “Café De Prins” de la guia El
Pais-Aguilar, amb un plat vegetarià molt bò.
Visitem la casa d’Anna Frank, més vaixell i
passeig. Ens fumem un porret a un cofee-shop...
... i sopem al Chinatown, a un restaurant on entrem per
intuició i ens hi prenem el millor ànec al estil Pekín que he menjat. Després
donem un volt pel barri de les noies exposades amb llum vermella i tornem a peu
a l’hotel.
Dimarts, 9 de juliol: Vancouver
Esmorzem a un italià mirant al carrer plè de bicis i turistes. Taxi per
36€ a l’aeroport i vol de 9h. Veig Argo, el Hobbit i Trance. Som a Vancouver a
les 15h., per nosaltres serien les 12h de la nit. Anem en taxi a l’hotel
Sheraton i sortim a passejar, fa calor i la platja està plena de gent.
Creuem el pont de Burrard i intentem sopar a Go Fish, un lloc de la guía que està tancan al vespre, llàstima perquè tenia bona pinta, al mateix port, apartat dels turistes. Caminem a l’illa de Granville trobem un fish&ships fritanguero. Els nois demanen root-beer i resulta ser una mena de Listerine en llauna, superdolç i repelent. No deixo propina i rebo cara de mala llet. Taxi i cap a dormir, estem fets pols.
Dimecres, 10 de juliol: Vancouver
Esmorzem pastes prop de l’hotel i caminem cap al Stanley Park.
Lloguem unes BTT i envoltem el parc per el mar, gairebé tota la volta.
Continuem pujant al Lion Bridge, el creuem...
...i ens arribem en pujada al Capilano Bridge. Ens cobren 35$ i veiem el famós pont penjat i un circuitet de passareles agafades als arbres. L’entorn és valuós, però no es justifica el preu descomunal.
Dinem correcte davant mateix del recinte del parc-pont i tornem amb les bicis, pel mig del Stanley Park. La vegetació és exhuberant i veiem fins i tot un ós rentador mentre voltem la Lost Lagoon. Tornem les bicis i ens arribem a l’altra banda del mar de Vancouver, on s’hi troba un edifici que imita un vaixell, el Canada Place. Després, ja al barri de Gastown, veiem l’arribada d’una cursa ciclista, la Gastown Gran Prix, just a l’entrega de premis. Molt aprop, al Chinatown , sopem al Judas Goat, curiosa fusió canadenca-tarragonina, força bo i curiós, encara que quedem (sobretot l’Adri, vinga a demanar pa) amb gana. Tornem a peu al Sheraton.
Creuem el pont de Burrard i intentem sopar a Go Fish, un lloc de la guía que està tancan al vespre, llàstima perquè tenia bona pinta, al mateix port, apartat dels turistes. Caminem a l’illa de Granville trobem un fish&ships fritanguero. Els nois demanen root-beer i resulta ser una mena de Listerine en llauna, superdolç i repelent. No deixo propina i rebo cara de mala llet. Taxi i cap a dormir, estem fets pols.
Dimecres, 10 de juliol: Vancouver
Esmorzem pastes prop de l’hotel i caminem cap al Stanley Park.
Lloguem unes BTT i envoltem el parc per el mar, gairebé tota la volta.
Continuem pujant al Lion Bridge, el creuem...
...i ens arribem en pujada al Capilano Bridge. Ens cobren 35$ i veiem el famós pont penjat i un circuitet de passareles agafades als arbres. L’entorn és valuós, però no es justifica el preu descomunal.
Dinem correcte davant mateix del recinte del parc-pont i tornem amb les bicis, pel mig del Stanley Park. La vegetació és exhuberant i veiem fins i tot un ós rentador mentre voltem la Lost Lagoon. Tornem les bicis i ens arribem a l’altra banda del mar de Vancouver, on s’hi troba un edifici que imita un vaixell, el Canada Place. Després, ja al barri de Gastown, veiem l’arribada d’una cursa ciclista, la Gastown Gran Prix, just a l’entrega de premis. Molt aprop, al Chinatown , sopem al Judas Goat, curiosa fusió canadenca-tarragonina, força bo i curiós, encara que quedem (sobretot l’Adri, vinga a demanar pa) amb gana. Tornem a peu al Sheraton.
Dijous, 11 de juliol: Vancouver-Hope
Com que tenim
temps fins a recollir l’autocaravana, ens arribem al Chinatown a peu després
d’esmorzar, no és massa atractiu si el comparem amb el de altres ciutats
americanes. Després, un taxista indi ens porta a Delta per 60$. Al depot de Cruise Canada veiem un video
explicatiu de caravanes, paguem encara més i podem començar el viatge quan ens expliquen
com s’engega l’aparell. Fem una cua enorme que ens fa perdre molt de temps. Ens
mengem uns noddle a un vietnamita i
autopista fins un camping a Hope.
L’Adri ens fa unes fajitas molt
bones.
Divendres, 12 de juliol: Hope- Jasper Park
Molta carretera fins a Jasper, només condueixo jo. L’autopista es fa
carretera però és bona i el paissatge agradable. Dinem salmó salvatge amb salsa
de soja que vam comprar ahir al Wall-Mart, amb amanida i Nescafé. Fa calor.
Passem pel Mont Robson Park i entrem al Jasper National Park, pagant més de 130
$ canadencs. ( el canvi el vaig fer a 1€=1,31$) Tot està ple per acampar. Al
Wabaso, a 15 Km .
de Jasper i sense cap servei a la parcela, hi podem estar tres díes. Fem una
barbacoa amb mitjana de vedella, instalem, ens conectem pel mòbil de l’Adri per
baixar-me el track que farem demà i a descansar.
Dissabte, 13 de juliol: Jasper
Xocolata desfeta i al Geraldine Lake, una caminada per uns llacs. S’hi arriba per una pista una mica complicada pes autocaravana i la pujada té mosquits i fang.
A més vol ploure. A dalt, el llac éstà rodejat d’avets allargats. Una biker grandeta molt amable ens deixa spray-antimosquits i ens ajuda a triar els llocs per a anar.
Es va tapant i després del 2n llac i el salt d’aigua ens plou suaument fins a mullar-nos. Probem de pujar al seguent llac , però em quedo sol. La Mercè es cau i es fa una bona rascada a la cama.
Dissabte, 13 de juliol: Jasper
Xocolata desfeta i al Geraldine Lake, una caminada per uns llacs. S’hi arriba per una pista una mica complicada pes autocaravana i la pujada té mosquits i fang.
A més vol ploure. A dalt, el llac éstà rodejat d’avets allargats. Una biker grandeta molt amable ens deixa spray-antimosquits i ens ajuda a triar els llocs per a anar.
Es va tapant i després del 2n llac i el salt d’aigua ens plou suaument fins a mullar-nos. Probem de pujar al seguent llac , però em quedo sol. La Mercè es cau i es fa una bona rascada a la cama.
Baixem plovent, quedem molt mullats i he perdut la
funda anti-pluja de la meva motxilla. Fem un cafè amb ammetlles a la caravana i
anem a Jasper a passejar. Poc passegem, el poble és una mena de centre de
vacances-estació d’esquí sense res més que serveis turístics. Sopem a la
caravana, macarrons carbonara.
Baixant la Mercè es colpeja un dit del peu amb una arrel, no sembla important però. Dinem una barbacoa de pollastre hàbilment cuinat per l’Adrià amb l’ajuda de l’Albert. En acabar ens baixem a Jasper. A la dreta de la carretera, un ós negre està menjant, és tan aprop del lloc que ens va dir en Roger que quasi segur que és el mateix, deu treballar en torn de tarda.
Dimecres, 17 de juliol: Jasper- Athabasca Glacier
Decidim fer mirar el dit del peu de la Mercè, coixeta pobreta. Recollim, fem el check-out i anem a Jasper. L’Adri compra una tarja per parlar amb l’estranger i la Mercè i jo anem a l’hospital: són 700$ +300 de la visita= 1000$ per fer-se mirar i radiografiar.. Truquem al RACC i ens ofereixen pagar-nos la visita. Parlem amb l’avi i la Magda, dinem (estofat!) i a les 14:40 la doctora ens diu que ja hem fet bé d’encintar-li el dit, que sembla trencat, que una radiografia seria molt cara i en tot cas el tractament seria aquest, o sigui que encintadeta i a caminar si no li fa mal.
Tot el camí és ple de miradors amb paissatges gegantins
Plou suaument mentre apareixen les glaceres dels Columbia Icefields, “acampem” a una mena de parking
que en teoria es paga, sense cap servei però amb vistes a la glacera
d’Athabasca, plou quasi tota la nit.
Dijous, 18 de juliol: Columbia Icefields
S’ha llevat un dia esplèndid i no ha fet massa fred, veiem com pugen pel gel de la glacera els autobusos de rodes immenses que transporten turistes a més de 100$ la peça. També hi ha grupets guiats que s’enfilen gel amunt.
Ens aturem davant la fi del riu de gel glaçat, que està en recessió com totes les glaceres del món. Hi ha marques que indiquen on arribava el gel l’any tal o qual, i el terra de roca està respatllat i garvellat recentment, sempre és curiós de passejar-hi. La Mercè s’arrossega amb sandàlies. Uns cartellets horribles volen persuadir als turistes per tal que no entrin a la glacera, són molt efectius i no hi ha ningú que s’hi fiqui.
La Icefield Parkway té la fama de ser la carretera més bonica del món: és plè de miradors a salts d’aigua, ranges o llacs, normalment tot combinat.
És un gran espectacle, gran en tots els sentits, perquè encara que poques són les muntanyes que superen els3000 m ., les dimensions de
les valls, rius i llacs són gegantines, una sensació de canvi d’escala que
recordo també vaig sentir al Vaticano.
La Bow Glacier es veu iniciant la vall
Minewaka
Lake , molt aprop de Banff . És un indret que en arribar sembla Les Planes, però que en ser el llac tan gran en realitat és molt salvatge: així que ens allunyem dels que intenten banyar-se (l’aigua diu la guia que esta poc per sobre de 0º...
.. ens trobem unes indicacions de: perill per óssos, spray anti-óssos obligatori, en grup de 4 o més persones obligatori, etc… això espanta a la Mercè i ja no està tranquila en tota l’estona. La veritat és que en començar a caminar pel corriol que envolta el Minewaka dóna la sensació d’estar rodejat de llops i animalots, anem cantant per espantar-los. De fet funciona, perqué nomes veiem una serp i una perdiu amb els seus fillets en tot el trajecte, i crec que eren sords. Hi ha parts del camí que passen per tarteres de pedra molt verticals, altres són de bosc espès i d’altres cremades en incendis provocats expressament pels gestors del parc l’any 2003, per (hi ha cartells que ho expliquen) preservar la salut del bosc.
Dinem a peu d’aigua, veien passar kaiacs i pescadors de cap peix. La tornada és és més ràpida, ho fem desde el punt que hem acordat amb la Mercè, que no hauria començat. Però es porta bé arrossegant el seu dit trencat.
Després de berenar a l’autocaravana, ens acostem als propers llacs Two Jacques i Johnson, més petits,...
... plens de caus d’esquirols que són fets al terra i amb un membre del clan vigilant dret, xisclant com els suricatos del National Geografic. L’Adria ens vol convèncer de que es banyarà, sense cap credibilitat. Ja al camping, fem unes mitjanes de vedella a una zona tancada de tendes, el càmping és molt feréstec i té molta wildlife en forma de mosquits persistents.
Diumenge, 21 de juliol: Banff
del Mont Sulphur ,
més lleugers sense els 140$.
Diumenge, 14 de juliol: Jasper
Necesitem molt de temps per
preparar esmorzars, omplir aigua a la caravana etc… però sortim cap al nord
per tal d’arribar a les Miette Hot Springs, un lloc amb aigua calenta on t’hi
banyes pagant. També hi ha una bonica excursió amb força desnivell que puja a 2050 m , el Sulphur Skyline.
Pel
camí la carretera és molt ampla i bona. Recorrem una vall glaciar enorme, amb
parets de roca gegantines i poblades d’avets d’altura proporcional. Tot sembla
fet a una altra escala, diguem 1:0:75, com el dólar canadenc vers l’euro.
Pujant per la carretera de Pocahontas es va ennuvolant i a les Miette Hot Springs dubtem si comencem la pujada o no, sembla que ens mullarem com ahir.
El Sulphur Skyline puja a dalt d’una bona muntanya des d’on es veu mig món canadenc.
Ens plou pel camí, a punt estem de entornar-nos, però val la pena la vista a 360º, amb esquirols captaires pels peus.
Els homes ens banyem a l’Anette, la Mercè em para un parany i em trobo dins la freda aigua del llac sense sol, mentre ella em tira fotos.
Surto glaçat i trigo hores en recuperar-me.
Com que el sol ja domina, ens pugem a l’estrella de Jasper, el Maligne Lake. Pel camí passem per sobre del Medicine Lake, curiosos noms
En arribar, fem les primeres fotos i dinem spaghetti boloñesa al parking. Passegem pel path que envolta el Maligne i permet també veure kettles, uns sots provocats per la desfeta de gel residual de les glaceres.
Les vistes de les muntanyes que envolten el plàcid llac són especials.
Fem, ja tard, el Moose Loop. Un moose ens vigila mentre menja en pujar al petit llac Moose, indret solitari que fa l’efecte d’estar rodejat d’animals salvatges.
Pujant per la carretera de Pocahontas es va ennuvolant i a les Miette Hot Springs dubtem si comencem la pujada o no, sembla que ens mullarem com ahir.
El Sulphur Skyline puja a dalt d’una bona muntanya des d’on es veu mig món canadenc.
Ens plou pel camí, a punt estem de entornar-nos, però val la pena la vista a 360º, amb esquirols captaires pels peus.
Dinem a peu de la última pujada,
ja tornant, i de sobte surten de tot arreu, baixant de la muntanya una dotzena
o més de cabres salvatges grans amb banyes, atretes per l’olor de la mortadela.
Hi ha un moment en que no veig clar si s’hem menjaràn la motxilla, la navalla
ja l’han xupat.
El plogim ens acompanya
fins avall, i una merescuda immersió en les aigues calentetes ens relaxa a
tots. És molt agradable la pluja mentre ets en remull. Coneixem a en Sergi i
familia, de Barcelona instalats a Calgary, molt interessant. També berenar a la
caravana és agradable, però tornar amb la nostra casa rodant per la carretereta
lliscosa no ho és tant. Hi veiem cèrvols tornant, i com que tot és mullat avui
no hi ha T-bone: espinacs i cuixes de
pollastre rostides, també estrenem plaça amb llum!
Dilluns, 15 de juliol: Jasper
Plou tota la nit, però mentre esmorzem es va aclarint. Ens acostem als llacs Anette i Edith, molt aprop de Jasper. En voltem un i veiem l’altre, el sol ja va sortint.Els homes ens banyem a l’Anette, la Mercè em para un parany i em trobo dins la freda aigua del llac sense sol, mentre ella em tira fotos.
Surto glaçat i trigo hores en recuperar-me.
Com que el sol ja domina, ens pugem a l’estrella de Jasper, el Maligne Lake. Pel camí passem per sobre del Medicine Lake, curiosos noms
En arribar, fem les primeres fotos i dinem spaghetti boloñesa al parking. Passegem pel path que envolta el Maligne i permet també veure kettles, uns sots provocats per la desfeta de gel residual de les glaceres.
Les vistes de les muntanyes que envolten el plàcid llac són especials.
Fem, ja tard, el Moose Loop. Un moose ens vigila mentre menja en pujar al petit llac Moose, indret solitari que fa l’efecte d’estar rodejat d’animals salvatges.
En
baixar ens trobem en Roger, és de bona converça i molt amable. L’Adri està molt
interessat en les condicions laborals i de vida al Canadà, i en Roger té la
paciència d’explicar-li tot.
El seguim en la caravana per la
vall de Maligne fins l’entrada del Maligne Canyon, ell segueix i nosaltres anem
a veure aquestes gorges del mateix riu que ha forjat la vall. Ho fem ràpid, és
tard i només veiem la part estreta i propera dels primers ponts. En tornar a la
caravana ens trobem un paper escrit per en Roger que ens explica que ha trobat
un ós i ha tornat enrera per avisar-nos. Llàstima que no li hem pogut agraïr el
gest, però qui sap…
Arribem cap a les 23h. al camping, pensant que dormirem a fora, però
encara ens dona temps de fer uns T-bones sense pagar drets de foc, a la
catalana!
Dimarts, 16 de juliol : Jasper
L’Adrià
ens planifica el dia, que és asoleiat i calurós després d’esmorzar: els uns
lloguen bicis mentre uns altres compren, pujar-les a la RV i fer en bici els
llacs de Beaver, Summit i Jacques, planer però de 24 Km a/t.
La noia del lloguer de
bicis és una mica seca i són 40$/bici, costa pujar-les a la RV. El camí surt
del Medicine Lake, fa pujadeta i hi ha llocs amb esllavisades que han format
tarteres enmig del camí, anem poc a poc.
El Summit Lake és impressionant, hi estem sols.
El tram cap el darrer llac és un
corriolet plè d’arrels poc adequat per la Mercè, que és a punt d’abandonar.
Però ho aconseguim. Banyar-nos fóra heroic amb l’aigua tan freda, desistim.Baixant la Mercè es colpeja un dit del peu amb una arrel, no sembla important però. Dinem una barbacoa de pollastre hàbilment cuinat per l’Adrià amb l’ajuda de l’Albert. En acabar ens baixem a Jasper. A la dreta de la carretera, un ós negre està menjant, és tan aprop del lloc que ens va dir en Roger que quasi segur que és el mateix, deu treballar en torn de tarda.
En arribar a Jasper ens pugem a les bicis i fem el
circuit que porta als llacs Patricia i Pyramid Lake. Fem corriolets amb alguna
forta pujada per error del guía en confondre els paths. La Mercè es va queixant del peu, però aconseguim arribar a
les 21h. al bike-rent. Ohps, the locks! (ens
hem deixat els candaus a la caravana), els fem plegar tard i emprenyats. Encara ens dóna temps de re-comprar i sopem unes truitetes de formatge o
no. La Mercè sembla tenir el dit del peu trencat, és el 2n del peu esquerre,
està blau i inflat.
Dimecres, 17 de juliol: Jasper- Athabasca Glacier
Decidim fer mirar el dit del peu de la Mercè, coixeta pobreta. Recollim, fem el check-out i anem a Jasper. L’Adri compra una tarja per parlar amb l’estranger i la Mercè i jo anem a l’hospital: són 700$ +300 de la visita= 1000$ per fer-se mirar i radiografiar.. Truquem al RACC i ens ofereixen pagar-nos la visita. Parlem amb l’avi i la Magda, dinem (estofat!) i a les 14:40 la doctora ens diu que ja hem fet bé d’encintar-li el dit, que sembla trencat, que una radiografia seria molt cara i en tot cas el tractament seria aquest, o sigui que encintadeta i a caminar si no li fa mal.
Ja amb la tape al dit i després de re-comprar al super de Jasper, marxem per
la Icefields Parkway cap al sud. Trobem un embús de cotxes, segur que hi ha wildlife aprop. Efectivament, un ós
negre creua la carretera després d’inflar-se de baies davant dels turistes,
algun ensurt se’n duen quan salta a l’asfalt: hi ha més d’una corredissa i
conductores xiscladores.
Ens aturem a les Athabasca Falls, les més grans de Jasper.
Com que s’hi fa turisme desde fa molts anys hi ha
construïts uns miradors i ponts de ciment, a més de la carretera que ve de
Wabaso, tot plegat ho enlletxeix. Les seguents són les Swapta Falls, més
petites però també cabaloses.
Tot el camí és ple de miradors amb paissatges gegantins
Dijous, 18 de juliol: Columbia Icefields
S’ha llevat un dia esplèndid i no ha fet massa fred, veiem com pugen pel gel de la glacera els autobusos de rodes immenses que transporten turistes a més de 100$ la peça. També hi ha grupets guiats que s’enfilen gel amunt.
Ens aturem davant la fi del riu de gel glaçat, que està en recessió com totes les glaceres del món. Hi ha marques que indiquen on arribava el gel l’any tal o qual, i el terra de roca està respatllat i garvellat recentment, sempre és curiós de passejar-hi. La Mercè s’arrossega amb sandàlies. Uns cartellets horribles volen persuadir als turistes per tal que no entrin a la glacera, són molt efectius i no hi ha ningú que s’hi fiqui.
Parem en algun mirador per fer
fotos i després a l’hotel-centre comercial, creient que hi ha un museu; només
hi trobem riades de turistes rics descarregats desde dotzenes d’autocars, gent
de tot el món, una mica angoixant. Sortim corrents.
Ja continuant la carretera, trobem un embús de cotxes, segur que hi ha wildlife aprop. Efectivament, un ós
negre creua la carretera després d’inflar-se de baies davant dels turistes,
algun ensurt se’n duen quan salta a l’asfalt: hi ha més d’una corredissa i
conductores xiscladores.La Icefield Parkway té la fama de ser la carretera més bonica del món: és plè de miradors a salts d’aigua, ranges o llacs, normalment tot combinat.
És un gran espectacle, gran en tots els sentits, perquè encara que poques són les muntanyes que superen els
Al Peyto Lake el color de l'aigua sembla contenir la sorra arrancada de la seva vall.
Al Bow Lake ens hi aturem una bona estonaLa Bow Glacier es veu iniciant la vall
Aquí la fotografia és fàcil, gairebé és nomes prèmer un botó.
Finalment acabem arribant a Lake Louise, indret urbanitzat i
centre de vacances desde el segle passat. Al fons del Louise i ha una gran
glacera, i les parets laterals són molt verticals, és un recó que s’entén que
el triessin per atraure el turisme de classe alta, potser encara ho és.
Els campings estan abarrotats, hem de dormir a una àrea d’overflow sense serveis, un aparcament vallat anti-óssos fent amistat amb els de les RV del costat. La Mercè, sempre pràctica, ens fa per sopar… ossobuco!, boníssim!
Els campings estan abarrotats, hem de dormir a una àrea d’overflow sense serveis, un aparcament vallat anti-óssos fent amistat amb els de les RV del costat. La Mercè, sempre pràctica, ens fa per sopar… ossobuco!, boníssim!
Divendres, 19 de juliol: Banff
Com
que hem de tornar cap a Vancouver per Lake Louise, decidim buscar
allotjament a Banff, més al sud. Sortim
tardíssim i anem directament a l Village-2, només aconseguim una nit (tot és
ple). L’Adrià es hàbil i ens reserva dues nits al Village-1, sense serveis, i
encara després una nit mes amb tots els serveis. Tot és complicat, no et poden
reservar si no estàs allotjat i la web
de reserves no els funciona. Cues a tot arreu, buidar el sewer ens porta temps.
Passegem per sobre les hodoos, unes xemeneies de pedra restes de
l’erosió glaciar.
Fem un foc pirata a la zona de tendes del camping,
sense pagar drets de foc (8$) on coem pollastre ben torradet. Fem un passeig
pel Vermillion Lake, devastat per les riades i amb milers de mosquits, una mica
rotllo. A Banff comprem souvenirs, veiem un moose
enmig del poble fotent-se les flors municipals sota els flash dels turistes i comprem
al súper. Sopar, partideta de mentider i a dormir.
Dissabte, 20 de juliol:Minewaka Lake
Recollim el cable elèctric, buidem i anem cap al .. ens trobem unes indicacions de: perill per óssos, spray anti-óssos obligatori, en grup de 4 o més persones obligatori, etc… això espanta a la Mercè i ja no està tranquila en tota l’estona. La veritat és que en començar a caminar pel corriol que envolta el Minewaka dóna la sensació d’estar rodejat de llops i animalots, anem cantant per espantar-los. De fet funciona, perqué nomes veiem una serp i una perdiu amb els seus fillets en tot el trajecte, i crec que eren sords. Hi ha parts del camí que passen per tarteres de pedra molt verticals, altres són de bosc espès i d’altres cremades en incendis provocats expressament pels gestors del parc l’any 2003, per (hi ha cartells que ho expliquen) preservar la salut del bosc.
Dinem a peu d’aigua, veien passar kaiacs i pescadors de cap peix. La tornada és és més ràpida, ho fem desde el punt que hem acordat amb la Mercè, que no hauria començat. Però es porta bé arrossegant el seu dit trencat.
Després de berenar a l’autocaravana, ens acostem als propers llacs Two Jacques i Johnson, més petits,...
... plens de caus d’esquirols que són fets al terra i amb un membre del clan vigilant dret, xisclant com els suricatos del National Geografic. L’Adria ens vol convèncer de que es banyarà, sense cap credibilitat. Ja al camping, fem unes mitjanes de vedella a una zona tancada de tendes, el càmping és molt feréstec i té molta wildlife en forma de mosquits persistents.
Diumenge, 21 de juliol: Banff
Ens llevem d’hora, volem arribar
abans de les 10 h. per pujar al telefèric al Sulphur Mountain perquè és més
barat. Xocolata desfeta, bona organització i a les 9: 50 som a la taquilla
rebent informació de que el descompte era l’any passat, ara són 140 $ igual!.
En pocs minuts som a dalt
Té unes vistes magnífiques a Banff I totes les valls i pics del voltant, amb riu,
autopista i tren inclosos.
Es camina una mica fins el Mount Sanson, uns metres
més alt, per una pasarel.la de fusta plena de japonesos. Ha valgut la pena de pujar,
però en un moment ja tornem a estar a baix.
Comprem al súper de Banff (140$ més) i la Mercè i
l’Albert ens preparen una deliciosa “ensaladilla rusa” que ens mengem a un
mirador del Mount Tunnel. Fa quasi calor i fem una mini-migdiada abans de fer
el camí de les hodoos, que la Mercè
creia que no era sempre pel riu, amb falls
incloses, i que en realitat acaba al mateix punt que ja coneixíem davant del
camping. La tornada la fem rodejant el Mont Tunnel fins la caravana, i desde
aquí pugem a dalt de tot d’aquest turó de 1600m. Fa una tarda agradable i el
sol ja és baix quan ens mengem unes ammetlles amb vistes magnífiques. Baixem i
anem al nostre primitiu camping sense serveis, demà volem caminar més: la Mercè
està aguantant molt bé. Uns bons spaghetti
bolognese ens atipen, la Mercè té un atac de mal de cap i anem a dormir
d’hora.
Dilluns, 22 de juliol: Banff
Amb la Mercè recuperada, marxem del camping (molt buit en ser dilluns) i
per carretera anem a l’aparcament del Johnson Canyon. Un caminet amb passareles
de fusta sobre el riu, molt ben construït, puja amunt cap uns salts d’aigua
entre roca. Hi ha molta gent, és una caminadeta curta de les que surten a totes
les guíes.
Continuem mentre comença a ploure fins les inkpots, unes basses petites d’aigua que
per algun motiu agafen diferents colors. A més, en surten bombolletes i ones
desde el terra, és bonic i curiós. Aquestes llacunes estan on la vall s’obre en
una gran esplanada d’herba rodejada de muntanyes.
Ha sortit el sol i dinem al costat del riu que ha arrasat el pont que permetria continuar vall amunt.
la Mercè amb espardenyes pateix però arribem a sobre el gel, un indret imponent.
L’Adrià i l’Albert baixen corrent tipus Kilian
Jornet fins la caravana, la Mercè i jo xino-xano amb les motxilles, quan
arribem a baix els nois ja estan dutxats. L’Adri condueix per primera vegada,
fins l’ares de overflow, que sembla
que ara és de pagament, amb tauleta en entrar. Sopem patata amb espinacs i
salmó a la japonesa.
Creuem recte per una zona d’aiguamolls que és una tartera de l’immensa glacera extingida que va crear l’Emerald Lake, per sobre de taulons i saltant pedres. Després comencem la pujada pel bosc, veient un gran salt d’aigua que no sabrem d’on vé fins que som més amunt: és el desglaç de la gelera oculta per l’altura, l’Emerald Glacier: va apareixent tal com pugem. La Mercè va a molt depressa, arribem al Yoho Pass que ja el temps sembla bo, hem fet el més difícil i ara hauriem de recórrer un marge del llac Emerald fins el Burgess pass. És un bon fragment del Burguess Highline, un dels recorreguts més macos i també més durs segons la Lonely. Serpentegem amb vistes a les glaceres i al llac Emerald, que amb el sol ha recuperat el color que li dóna el nom.
Al Burguess pass veiem la vall de Field, amb el “poble” a baix. Nosaltres girem altre cop per baixar al llac per un bosc de cedres atapeït. Molts d’ells estàn afectats per un paràsit vegetal que sembla pell d’animal i acaba mantant l’arbre, molts d’ells ens barren el pas, caiguts enmig del camí.
Arribem al llac Emerald a les 18:15 i el voregem encara amb sol. A la caravana no hi ha menjar, però baixem a Field i comprem fruita i llet a la gasolinera. Peò dutxant-nos i arreglant-nos sen’s fan les vuit i ens tanquen als nassos el bar on fan menjars. El restaurant és molt car i no ens entenem amb l’Adrià a l’hora de decidir-nos. Un arròs bullit i un remenat de xampinyons són el sopar d’emergència. També mirem de parlar amb l’Adrià seriosament dels temes en conflicte. Demà ens toca tornar a Vancouver, la part bona del nostre viatge al Canadà ja s’ha acabat.
Ha sortit el sol i dinem al costat del riu que ha arrasat el pont que permetria continuar vall amunt.
Baixem nosaltres i molts omnipresens mosquits,
ja fa calor. Fem un berenar a la caravana i anem al poble a comprar.
L’Albert
aprofita que hi ha wi-fi per
assabentar-se dels horaris del 2n any d’enginyeria informàtica, s’haurà de
conectar de matinada el dia 25. Jo contesto correus de la Pedals de Foc.
Després de sopar un
arròs amb pollastre, l’Albert continua amb el seu tema, avui no hi ha mentider.
Dimarts, 23 de juliol: Lake Louise
Deixem Banff per pujar 50 Km . fins a Lake Louise, no
hi ha lloc a cap camping: hem arribat a les 12:30 i està tot ple, haurem de
tornar a l’àrea de overflow.
Aparquem amb molta sort davant del llac i anem a fer la gran excursió:
primer, per sobre del llac, ens arribem fins el Tea House que es troba sobre el llac
Agnes.
Pugem a un mirador que hi ha just al damunt i després al refugi-Tea House ens hi prenem un cafè de marro i un te amb jengibre
repel.lent. Sort dels dos troços de pastís casolà: 30$.
Continuem després el millor trajecte fins avui al
Canadà: la ruta de les 6 glaceres,...
...que puja fins el gel del circ glaciar on acaba la
vall del Lake Louise
Hi ha troços de tartera i pedretes soltes, la Mercè amb espardenyes pateix però arribem a sobre el gel, un indret imponent.
Dimecres, 24 de juliol: Lake Louise
Marxem de l’area de overflow en direcció contrària, hem de
fer la volta creuant l’autopista. Curiós que facin ponts per que creuin els
óssos i en canvi no hi hagi on donar la volta en més de 25 Km . sense jugar-se la
vida.
Arribem al llac Morraine després
de fer el numeret dels campings: no poder reservar, i entrar a buidar i omplir,
avui gratis! La carretera puja, i poc abans d’arribar ja es veuen cotxes i
caravanes aparcades a la vorera. Hem de fer el listillo i aparcar a la zona prohibida a RV.
Hi ha moltes excursions posibles,
decidim intentar arribar fins l’Eiffel Lake i allà pensar si continuem fins el
Wenkchemna Pass (5,6+4,1)x2 Km. Seria l’excursió més llarga i difícil de
l’entorn.
El llac Morraine té un bonic i sorprenent color
blau cel intens, potser les fotos semblaràn retocades. Se’l veu entre els avets
pel bosc mentre pugem pendents dels óssos: aquí també hi ha cartellets i obliguen a anar en grups de quatre, el spray no cal.
El que sí que trobem és alguna marmota, no s’espanta
de veuren’s
A mesura que anem guanyant altura desapareixen els
arbres i podem veure més clarament la vall dels 10 pics: són al davant nostre i
ens acompanyaran cap al petit Eiffel Lake.
Entre ells baixen rius de gel, glaceres de gran pendent, curtes, que fonen abans d’arribar al riu que alimenta el Morraine.
Veiem marmotes, ratolins
i esquirols. Trepitgem neu molt aviat, I després roca solta que
desanima a la Mercè. Podem beure aigua que brolla d’entre les roques o de sota
la neu, fresca i bona.
Una combinació de pas amb neu i pedrera de grimpada
fa clavar-se a la Mercè, costa entre tots, d’animar-la a fer el darrer troç.
Val la pena: és curtet, i en trobar-nos a l’altra
banda del coll, a una altra vall, recordem moments similars que hem viscut
junts: el pas dels gosolans, p.e.
La vall que hi ha a sota és més desolada, no hi ha
camí per baixar-hi, no estem en un pas en realitat.
La tornada té l’al.licient de
veure la vall davant nostre, el trajecte és més vistós. Però els passos difícils
ho són més. Té un mèrit immens que la Mercè hagi volgut fer els més de 19 Km . i molt desnivell que
hi ha, amb el dit trencat i espardenyes, jo ja
ensopego i rellisco amb les meves velles botes! Ni tan sols es queixa de
res, sense fer cap relliscada, increible.
No tenim multa per mal
aparcament, anem a posar 215$ de benzina i comprem al súper. L’Adri ens fa uns tacos molt més bons encara i l’Albert es
prepara per llevar-se ales 2:30 per matricular-se a la uni.
Dijous, 25 de juliol: Lake Louise
L’Albert ha aconssegut
matricular-se de 2n any de primer, ni tan sols l’he sentit. Costa d’aixecar-nos
però l’olor de la xocolata desfeta que preparo potser ajuda als noctàmbuls a
llevar-se.
Estem una mica cansats de les caminades d’aquests dies, aprofitem que fa
un bon sol i pugem amb el telefèric de Lake Louise, per 144$ dinar inclos tots
quatre. Són cadiretes obertes o no, si vols pots pujar en cabina. En teoria
pots veure grizlys pel trajecte i
també sembla que et pujaràn a dalt de tot, però els que es disfracen d’ós avui
lliuren i només funciona la meitat del trajecte.
Just al davant tenim el
llac Louise i tots els muntanyots de l’entorn, impressionant.
Seguim un path
que en realitat és una pista verda amb fortes pujades. Aviat sento renegs i
propostes de baixar al centre dels animals salvatges. Tot és ple de japonesos i
quan baixem en la cadira n’han descarregat dos autocars plens. El dinar inclòs
al preu és un buffet lliure molt
senzill: amanida i una vedella d’Alberta comestible, amb aigua de l’aixeta o te
fred.
Comprem algun pin
de record i cap al llac Morreine altre cop, volem fer el trajecte del
Consolation Lake, que queda just a l’altra banda del d’ahir.
Pel bosc i planet s’arriba al petit llac que es
troba sota una pedrera, amb les roques que entren dins l’aigua.
Tornem amb una parella d’indis que viuen a Toronto
i tenen por dels óssos. Intentem parlar però el meu limitat anglès em deixa a
mitges cada resposta.
Una volteta pel circuit equipat del Morreine ens
deixa veure les millors vistes del llac.
En baixar per la carretera,
l’Adrià veu un grizly! Ens aturem i
formem un embús de turistes, com altres vegades hem sigut nosaltres els mirons.
No era més gros que un ós negre, però ens deixa molt contents i agraïm a l’Adri
la seva paciència de mirar cap al bosc.
Fem cua al camping que per fi hem
reservat pel matí per telèfon i acampem amb el soroll de l’autopista… i dels
trens que passen pel costat!! Demà, cap
a Yoho.
Divendres, 26 de juliol: Yoho
Deixem Lake Louise segons un pla
pensat per l’Adrià: recollim ràpid i sense esmorzar sortim capa al parc de
Yoho. No ens acaba de sortir bé, una obra a la carretera i el camping amb una
recepció del 3r món (1/2 hora, dos cotxes) fa que acabem a punt de sortir a les
11h., com sempre.
Més amunt del camping Kicking Horse, on dormirem 2 nits, per una
carretera amb corbes que ens fan fer maniobra, es troba el salt d’aigua més
cabdalós i alt que hem vist, les Takkakaw Falls. I desde aquest punt comencem a
caminar el Iceline Trail, ...
... un caminet de 22 Km . que puja a l’altra banda de la vall de
les falls i ressegueix la carena,
creuant restes de geleres, petits llacs, morrenes… tot això a més veient les
grans glaceres de l’altra banda, Yoho Glacier la més llarga.
Fa un bon sol i en màniga curta passegem entre el
gel i esgotem les targes de memòria de la càmera fent fotos.
La Mercè ens ha preparat un
entrepà vegetal (!) per dinar, amb maionesa, enciam, tomàquet… un luxe. Un home
es banya al llac gelat on mengem, superman!
Rodegem un terrabastall de roca arrossegada per un
gel extingit en un altre temps. De sobte apareix el bosc i ja baixem cap a un
refugi de l’Alpine Club, l’Stanley-Mitchell Hat. Aquí trobem un ambient
d’excursionistes grandots, s’ha de ser soci o pagar. Hi ha gent tocant la
guitarra. Ens hi mengem unes pomes que portem, però no hi ha aigua potable:
aquí, ( i pel que hem anat veient, a tot el pais) no hi ha fonts ni res
semblant: la gent agafa aigua del riu i hi posa una pastilla potabilitzadora.
Un home que ha anat a fer-ho ens en ofereix una i li agraïm molt, ens hem begut
els 3,5 litres
que portavem. S’ha posar a l’aigua i deixar 30 min. No li notem cap gust
estrany.
Ara el camí és un bosc de cedres molt alts i a
estones n’hi ha molts de caiguts. Anem parlant en veu alta per prevenir als
óssos. Les Laughting Falls, un salt d’aigua molt petit, cauen al costat d’un
campament (backcountry camping)
rodejat d’aigua i provist de unes rodes amb filferros per penjar el menjar
lluny de l’abast dels óssos.
Ha estat una excursió molt llarga, de més de 22 Km . i uns 800 m . de desnivell. I encara
anem a veure d’aprop i ara amb bon sol les Takkakaw Falls.
Generen una mena de pluja freda que remulla a tot
turista en màniga curta que vol fotografiar-se amb l’arc de St. Martí que es
genera. Trobem un rovelló peculiar i anem a sopar al nostre Kicking Horse. Buido la sewer al entrar però confonc les aigues grey amb les black i
després de sopar un recull de sobres que inclou butifarres al foc de llenya hem
de sortir amb l’autocaravana perquè l’aigua sobresurt pel desaigua de la dutxa.
A mitja nit, a buidar excrements. Visca la vida al camping!
Dissabte, 27 de juliol: Yoho
Com que al llac O’Hara és
impossible de anar-hi en bus i no és
clar que es pugui baixar els 11
Km de carretera, preferim emplear el darrer dia de
vacances complet a l’Emerald Lake, maco
ja de per sí i amb una bona excursió a fer.
Hi pugem abans d’esmorzar, és molt aprop del camping. Ens dutxem i mengem a l’aparcament del llac. S’ha anat ennuvolant i de sobte es posa a ploure. Juguem
als daus esperant que pari, semblen núvols grossos però aillats.
A quarts de dotze es veuen
clarianes i no plou, omplim les motxilles amba aigua suficient i amanida de
pasta, amb maionesa i ou (!) per dinar. Pensem en donar la volta a l’Emerald
Lake, parò com que el dia es va aclarint i es veu el cel blau darrere els
muntanyots, la Mercè i jo volem fer l’excursió. Els nois estàn indecisos,
cansats d’ahir i la perspectiva de mullar-se fent un pujadot tampoc els atrau.
Negociem: arribem al Yoho pass i allí veurem si continuem o tornem.Creuem recte per una zona d’aiguamolls que és una tartera de l’immensa glacera extingida que va crear l’Emerald Lake, per sobre de taulons i saltant pedres. Després comencem la pujada pel bosc, veient un gran salt d’aigua que no sabrem d’on vé fins que som més amunt: és el desglaç de la gelera oculta per l’altura, l’Emerald Glacier: va apareixent tal com pugem. La Mercè va a molt depressa, arribem al Yoho Pass que ja el temps sembla bo, hem fet el més difícil i ara hauriem de recórrer un marge del llac Emerald fins el Burgess pass. És un bon fragment del Burguess Highline, un dels recorreguts més macos i també més durs segons la Lonely. Serpentegem amb vistes a les glaceres i al llac Emerald, que amb el sol ha recuperat el color que li dóna el nom.
Dinem sense coberts la amanida de pasta amb ou,
dins de gots. L’Albert ha inventat 2 palillos
japonesos amb dos branquillons, els fa anar amb molta traça.
Poca gent ens trobem: alguns
grups guiats que van a la zona de Burguess que és coneguda al món per la
concentració de fòsils del Càmbric, no s’hi pot accedir sense un permís
especial.Al Burguess pass veiem la vall de Field, amb el “poble” a baix. Nosaltres girem altre cop per baixar al llac per un bosc de cedres atapeït. Molts d’ells estàn afectats per un paràsit vegetal que sembla pell d’animal i acaba mantant l’arbre, molts d’ells ens barren el pas, caiguts enmig del camí.
Arribem al llac Emerald a les 18:15 i el voregem encara amb sol. A la caravana no hi ha menjar, però baixem a Field i comprem fruita i llet a la gasolinera. Peò dutxant-nos i arreglant-nos sen’s fan les vuit i ens tanquen als nassos el bar on fan menjars. El restaurant és molt car i no ens entenem amb l’Adrià a l’hora de decidir-nos. Un arròs bullit i un remenat de xampinyons són el sopar d’emergència. També mirem de parlar amb l’Adrià seriosament dels temes en conflicte. Demà ens toca tornar a Vancouver, la part bona del nostre viatge al Canadà ja s’ha acabat.
Diumenge, 28 de juliol: Yoho-Vancouver
La Mercè i jo ens despertem a les
7h., em prenc un Nescafé, posem als nois a dormir amb el cinturó posat i sortim
capa a Vancouver. Passem pel Glacier natinal Parc, amb un port espectacular.
Però no parem, volem i aconsseguim esmorzar a Revelstoke, unes pastes de
fruites de bon aspecte però repelentilles. Després condueix l’Adrià i puc
dormir una mica. Dinem a Merrit una deliciosa pasta amb verduretes i una
mitjana de vedella al acetto balsámico
i fruita, tot un luxe després del sopar de supervivència d’ahir. Reservem plaça
al camping proper al depot de la
Cruise Canada. Fem cua de operació retorn a Vancouver de diumenge (aquí no hi
ha crisi) i a les 19:30 tenim la caravana sota l’aixeta: la rentem per fora i
fem maletes. Els nois van al jakuzi i
nosaltres fem espinacs i salmó salvatge. Una partideta de mentider i a dormir.
Dilluns 29 de juliol i dimarts 30
de juliol: Vancouver-BCN
Em llevo a les 7:30 i comencem a
recollir, esmorzar i netjar per dins la RV. Buidem sewer, desconectem aigua, llum i desaigues. Tal com sortim ens
perdem, estem lluny del poble de Delta on es troben tots els depot de caravanes. Sort de l’Adrià que
amb el seu Galaxy 2 i la tarja SIM de dades ens troba el camí. Arribem just a
les 11h, límit per entregar. Ningú no ens mira massa la caravana, paguem 45$ pel
taxi i ja som a l’aeroport de Vancouver. Uns udon amb tempura vegetal per 8$ i fora gana. A les 18h. de
Vancouver estic escribint això a l’avió de tornada.
Volem per sobre de Groenlàndia, puc
veure el mar gelat i les glaceres que l’omplen de icebergs, sel’s veu mol lluny de la costa. Com que hi ha 9 h. menys
a Amsterdam que a Vancouver, hi arribem a les 12:30 del migdia del dimarts. A
l’immens aeroport d’Amsterdam facturem automàticamen les maletes. Hem de
repartir les coses entre les maletes, doncs la gran té massa pes per la
màquina, una mica d’estress. Dinem cadascú el que pot: hamburguesa, pizza o (jo) fruita. Aguantem voltant
per l’aeroport com ànimes amb pena fins les 21h que és quan surt el vol a
Barcelona. Hi arribem dues hores més tard, fa calor però casa nostre ens sembla
un palau pel contrast amb els pocs metres que hem compartit aquests dies.
Tampoc haurem de desconectar llums, aigues ni buidar sewers, quin descans! També el nostre llit és deliciós, dormim
cadascú com pot, el contrast horari costarà uns dies de superar. Però haurà
valgut la pena, tots quatre hi estem d’acord.
Juliol-2013