Sòria a l'abril

Divendres, 22 d’abril

La Mercè, L’Albert i jo enfilem la A-2 cap a Saragossa el divendres matí, 8:30h. del 22-4-2011, una setmana santa tardana.
Esmorzem a Candasnos, en un bar de carretera saturat i de cambrers estressats que parlen català. Som a l’entrada de Soria a les 13:30h., contemplant el claustre sense sostre del monestir de San Juan de Duero. Deixem el cotxe davant del palau dels Condes de Gomara i anem a dinar al Fogón del Salvador, amb lechazo recomenat per la Magda. També mengem anguila fumada, bolets perrochico i marzuelos, els primers de gust fort i en remenat, i els marçots saltejats. Bon vi i dos postres, 135€, boníssim. 

Visitem en acabar la Concatedral (com que el bisbe és a El Burgo de Osma i els hi feia ràbia, tenen dos “catedrals”, una a cada ciutat). La plaza mayor, alguna església més, i en acabar, ja sortint de la minúscula ciutat de 50.000 ànimes catòliques, fem un passeig agradable pel Duero fins a la ermita de San Saturio, a sobre d’una roca foradada. Fa una tarda de primavera amb sol entre nuvolades, tot és molt tranquil si no hi ha gent cridanera, cosa que passa sovint.
Enfilem cap a Salduero, direcció Burgos, ja als Pinares. L’hotel Las Nieves és senzillet però net i espaiós. El sopar, abundant i senzill, no ens el acabem.
Dissabte, 23 d’abril

L’esmorzar consisteix en una de tres coses: croissant, torrades o madalens. Suc de taronja natural, cafè amb llet i unes enigmàtiques amanideres d’oli i vinagre.
Sortim cap al Cañón del Rio Lobos. Hem decidit repartir el tram, de 12 Km. A peu entre Uceros i El Puente de los Siete Ojos en dos parts: farem Uceros- punt mig, tornarem a Uceros, dinarem a Casarejos i a la tarda farem l’altre tram: Puente de los Siete Ojos – punt mig i tornar.
El Cañón es pot contemplar baixant desde Casarejos, en un mirador en el lloc més alt. No té una altura impressionant, però sí uns colors i vegetació que li donen una bellesa diferent. Tot és verd fora de les parets calisses, i la frescor fa el sol agradable a la pell quan surt. Tot és net i clar.

 Amb el castell d’Uceros a l’esquena comencem a caminar pel Cañón, molt planer i per asfalt.
Més endavant prenem un caminet paral.lel que serpenteja el riu Lobos...

































...fins arribar a l’ermita de San Bartolomé..
 

A dins no hi té res de destacable, però l’entorn, una corba recargolada del congost, rodeja l’església fent un conjunt original i molt fotogènic.
A partir d’aquí només queda gent ben calçada, sense bolsos, i alguns ciclistes amb nens petits. Voltors de l’espècie “leonado” ocupen moltes coves de les parets depedra, costen de veure.
Donem la volta desde el punt on hi ha més voltors i tornem a dinar a la Posada Real de Cabañeros, a Casarejos: esparragos rellenos, crujiente de verdura, ensalada de caza, codorniz rellena, capaccio de caza, un postre i bon vi: 103 €. Excelent, tornarem.

Baixem després del dinar fins al Cañón altra vegada, fins al Puente de los Siete Ojos. Aquí el congost és més obert, un gran remat d’ovelles hi pastura.

Seguim la corrent del riu avall fins al punt on hem arribat al matí, marcat al GPS. Comença a ploure suaument, ens dóna temps de veure els voltors i anar tornant, gairebé sols.
 A l’hotel juga el Barça la lliga amb l’Esporting, pateixen però guanyen 2-0, la lliga sembla decidida. El sopàr no és massa bò, unes llentíes amb xoriço no em senten bé per la nit, i les salsitxes no eren gaire bones.
Diumenge, 24 d’abril

Plou i està tapat, volíem pujar a la Laguna Negra i pic d’Urbión, ja veurem. Seguim les indicacions “Laguna Negra”, segueix plovent. La carretera passa per Vinuesa i puja rodejada de pinars immensos fins l’aparcament ple de cotxes i autocars malgrat el mal temps. Hi ha senyals de perill: cúa de cotxes.
Com que plou, amb les capelines pugem a l’autocar que et deixa a 300 m. de la Laguna. Hi va gent amb tacons i bolso. Entre caps i paraigües veiem la negror del llac rodejat d’un circ glaciar i molts pins.

El camí del pic Urbión fa una forta pujada i hi ha fang. Deixa de ploure i de veure’s gent mal calçada. A dalt estem sols, encara tapat el cim però clar a sota nostre contemplem el gran bosc que ens envolta, el més gran d’Espanya ens han dit a l’autocar. Passegem pels precipicis em mig d’un silenci tan net com l’aire que respirem.
Baixar costa més, entre fang i neu. Arribem a Vinuesa per dinar al restaurant Virginia, senzillet. Després visitem el poble, petitó, de pedra, i continuem cap al Burgo de Osma.

Poc abans ens desviem a Calatañazor, que té un castell...

... i les seves cases llueixen xemeneies còniques. També n`hi ha que, sobre pilars de fusta vella, formen carrers i places porticades, tot sembla molt antic. Veiem un restaurant allunyat, fet a un colomar medieval, que ens dóna bona espina.


El Burgo de Osma, seu episcopal, és un poble gran amb carrers amples i arreglats, de cases medievals...


... i amb la veritable catedral del bisbat. Té també un bonic castell a les afores. Resseguim els carrerons i després de veure ploure altra vegada tornem a Calatañazor per sopar al restaurant El Palomar: un pastís de verdures, de bolets i cangrejos de rio. Deliciós el chuletón i no tan bones les costelles de be. Bon vi i baratet. El millor: el colomar medieval, un entorn senzill i únic.
Tornem xino-xano a Salduero, demà marxem.

Dilluns, 25 d’abril

Recollir, pagar, esmorzar (avui no hi ha ni croissant). Sortim tard, sense plà previ, i ens aturarem al monestir de Veruela, emmurallat i amb entrada arbrada. Hi ha una exposició de fotos molt bones de la posguerra. Tanmateix el monestir no té massa d’especial.
Decidim per votació 2 a 1 dinar a casa encara que tard per lliurar-nos de les cúes, i arribem a quarts de cinc després d’aturar-nos unes quantes vegades a Igualada i El Bruc. Però retrobar a l’Adrià, una bona migdiada i un bon sopar ens animen el final. Demà a treballar

Abril-2011

Camino del Norte

El Camino de Santiago del Norte o de la Costa, desde Gijón en bicicleta. 6 dies de trajecte amb el meu company Siscu, l'agost de 2011.

Dissabte, 6 d’agost                                                                       Barcelona- Aeroport-Soto de Luiña

                                                                                                                                                                 

El pla d’avui: volar a Astúries desde El Prat i començar a pedalar cap a Santiago desde el mateix aeroport, que està al costat del Camino del Norte.En Sergio, el fill d’en Sisku, ens porta a l’aeroport: Les 4:45.Ahir vam empaquetar les bicis en caixes de cartró. Les portem facturades en Vueling, i a les 8h. estem desembalant-les a l’aeroport d’Astúries, davant la petita terminal. Llencem el cartró al contenidor escaient i comencem a pedalar, donant votes als mini-accessos, nous, que no surten al planell del GPS. L’autovia de A Coruña, prohibida a bicis, ens ho complica més. Està tapadot, sembla que pot ploure en qualsevol moment. Esmorzem en un bar de la carretera, just abans de Muros de Nalón, un mega-entrepà de lacón molt salat que ens repartim tots dos. Veiem els primers “pirigrinos”, en bici i a peu.

 
            Hi ha moltes marques per indicar el camí, una closca de vieira inclinada marcant la direcció. Bàsicament segueix la N-632, que com té paralela l’impressionant A-8, amb ponts i viaductes increibles, doncs no té tràfec i molts trossos són molt agradables.
            Desde El Pito baixem al poblet coster de Cudillero, ple de cotxes i turistes. Dubtem on dinar, de l’aspecte esquila-turistes que té tot. Ho fem una mica apartats del port, i just quan comença a ploure.

  Mengem la primera fabada asturiana i un llobarret de viver força bo. Passegem per Cudillero sota una pluja fina i constant. El poble és penjat a ambdós costats d’una vall que acaba al port.


Sortim cap al Camino sota la mateixa pluja fins a Soto de Luiña: quedem xops i decidim buscar lloc per dormir. L’alberg de Soto sembla un centre de refugiats d’una fuga de central nuclear, ple de gent per a tot arreu i amb un escampall d’andròmines entre les lliteres. Intentem trobar lloc per dormir al poble i ho aconsseguim al segon intent: una mal-olorosa habitació humida amb bany compartit per 15€/PAX, que molls com anem ens semblà “magnífic” (hostal Paulino, especial peregrinos).
            Sopem a l’hotel que es troba a la sortida del poble, uns pèsols que són exactament iguals que les fabes del migdia, amb els mateixos xoriços: menú de peregrino. No plou i podem dormir sota l’agulló d’algun mosquit i enmig del tenderete muntat per assecar la roba rentada i mullada.
           

Diumenge, 7 d’agost                                                            Soto de Luiña- Navía

            Esmorzem al mateix hotel del sopar: unes torrades sucades i passades per la paella, curiós. Sortim amb bon sol, i en un dels desviaments de l’agradable carretera pugem muntanya amunt pel camí de Santiago antic, apartant-nos del mar. Costa molt, però el trajecte és molt tranquil i retornem al nostre recorregut per una carretereta deliciosa.

Com que hem vist unes fotos de la Playa del Silencio  i fa sol, ens desviem per baixar a veure-la i (qui sap) banyar-nos.

Patim un descens pedrós una mica tècnic, però sota el sol la platja llueix: té un penya-segat rodó i roques a l’altra banda, unes bones fotos; però per banyar-se és un desastre: palets grossos, l’aigua amb escuma de les fortes onades i la brutícia de pescadors que l’omple i ningú recull.