Volta en BTT Cap de Creus –Desembre 2013

Divendres, 27-12-2013


Aprofitem algunes vacances de Nadal per fer una sortideta de un sol dia pel Cap de creus. Amb alguna baixa d'ultima hora, ens trobem a l'estació de Sants en Fede, Javi, Juanjo, Pere, Siscu, Adrià i jo.

Baixem a Vilajuiga a les 8:37 després de 2h 30 de Renfe, fem un cafè amb llet. No fa vent i la fresqueta és soportable. Per pista entre oliveres treu el nas el sol, creuem Pau i Palau-Saverdera, i tot planet arribem a Roses.
 Pugem per darrera el poble, per la “ruta dels menhirs”, 

i agafem la pista asfaltada que vorejant sobre el mar...
... porta a la Cala Monjoi,...

 ... seu del Bulli de Ferran Adrià.

 Esmorzem al punt més alt, veient el cap de Norfeu i les Medes. 
Ja d'aquí la pista va baixant i de sobte...
 apareix Cadaqués i tota la badia, 
 ... amb la punta del Cap de Creus. 

  És un indret que captiva,
 

...mentre baixem al poble anem contemplant i fent fotos. 
De Cadaqués comencem a pujar cap al mas Bufadors, 
em caic indignament entre pedres, sense fer-me mal.
... en Javi aprofita per tirar-me fotos per terra.
 

Poc a poc van desapareixent els massos habitats...

Desde el Mas bufadors, alt i de bona vista,...
 seguim el Camí Vell a Port de la Selva, un corriol planer enllosat, amb alguna pujadeta,
 


...per sobre de les cales que queden a la dreta. El Canigó se-n's apareix molt nevat, sembla molt aprop del mar.
 També ens sorprèn un ramat de vaques lluny dels humans, vora la cala Tavallera.
 



Un toro negre enmig sel camí fa un cert respecte.
Per baixar a Port de la Selva el GR té la seva gràcia: hi ha pedres però el acabem força bé.
 Mengem una mica per aguantar fins el dinar, unes fotos a la plaja de Port...
 


 ... i amunt cap a St. Pere de Rodes per carretera.
 
Com que hi ha més de 500m de desnivell i ja portem moltes hores, el cansament ens fa trigar una mica, però dinem a les 15:30 a dalt de l'impressionant monestir.
La llum va camviant quan fem per corriols camí de Llançà, el Canigó està més vermell. 
 
Alguna gran pendent i punts dels corriols fan posar algun peu a terra, però acabem a Llançà a les 17:20 i agafem el tren a bona hora. Han estat 70 Km i 1500m de desnivell acumulat, sort que demà és festa!

Canadà Juliol 2013

Diumenge, 7 de juliol: BCN-Amsterdam
 Aquest any anem tots quatre en caravana pel Canadà. Passarem per Amsterdam (2 nits) per estalviar en el bitllet a Vancouver. Aquest 1r. dia prenem l’avió a la tarda amb KLM, taxi (45€) al Best Western Apollo, baratet i cèntric. És molt tard, hem menjat a l’avió. Els nois mengen a l’habitació un entrepà que portaven abans d’anar a dormir.

 Dilluns, 8 de juliol: Amsterdam

La Mercè i jo visitem en 2h 30’el Rijtmuseum, amb pintures de Vermeer i altres genis, impressionant. Ens trobem amb els nois i prenem les barques que et porten pels canals.
Baixem per passejar...


i dinem al “Café De Prins” de la guia El Pais-Aguilar, amb un plat vegetarià molt bò.
Visitem la casa d’Anna Frank, més vaixell i passeig. Ens fumem un porret a un cofee-shop...
... i sopem al Chinatown, a un restaurant on entrem per intuició i ens hi prenem el millor ànec al estil Pekín que he menjat. Després donem un volt pel barri de les noies exposades amb llum vermella i tornem a peu a l’hotel.
Dimarts, 9 de juliol: Vancouver

Esmorzem a un italià mirant al carrer plè de bicis i turistes. Taxi per 36€ a l’aeroport i vol de 9h. Veig Argo, el Hobbit i Trance. Som a Vancouver a les 15h., per nosaltres serien les 12h de la nit. Anem en taxi a l’hotel Sheraton i sortim a passejar, fa calor i la platja està plena de gent.
 Creuem el pont de Burrard i intentem sopar a Go Fish, un lloc de la guía que està tancan al vespre, llàstima perquè tenia bona pinta, al mateix port, apartat dels turistes. Caminem a l’illa de Granville trobem un fish&ships fritanguero. Els nois demanen root-beer i resulta ser una mena de Listerine en llauna, superdolç i repelent. No deixo propina  i rebo cara de mala llet. Taxi i cap a dormir, estem fets pols.
 Dimecres, 10 de juliol: Vancouver
Esmorzem pastes prop de l’hotel i caminem cap al Stanley Park. 
Lloguem unes BTT i envoltem el parc per el mar, gairebé tota la volta.



Continuem pujant al Lion Bridge, el creuem... 

...i ens arribem en pujada al Capilano Bridge. Ens cobren 35$ i veiem el famós pont penjat i un circuitet de passareles agafades als arbres. L’entorn és valuós, però no es justifica el preu descomunal.
Dinem correcte davant mateix del recinte del parc-pont i tornem amb les bicis, pel mig del Stanley Park. La vegetació és exhuberant i veiem fins i tot un ós rentador mentre voltem la Lost Lagoon. Tornem les bicis i ens arribem a l’altra banda del mar de Vancouver, on s’hi troba un edifici que imita un vaixell, el Canada Place. Després, ja al barri de Gastown, veiem l’arribada d’una cursa ciclista, la Gastown Gran Prix, just a l’entrega de premis. Molt aprop, al Chinatown , sopem al Judas Goat, curiosa fusió canadenca-tarragonina, força bo i curiós, encara que quedem (sobretot l’Adri, vinga a demanar pa) amb gana. Tornem a peu al Sheraton.
Dijous, 11 de juliol: Vancouver-Hope 
Com que tenim temps fins a recollir l’autocaravana, ens arribem al Chinatown a peu després d’esmorzar, no és massa atractiu si el comparem amb el de altres ciutats americanes. Després, un taxista indi ens porta a Delta per 60$. Al depot de Cruise Canada veiem un video explicatiu de caravanes, paguem encara més i podem començar el viatge quan ens expliquen com s’engega l’aparell. Fem una cua enorme que ens fa perdre molt de temps. Ens mengem uns noddle a un vietnamita i autopista fins un camping a Hope. L’Adri ens fa unes fajitas molt bones.
Divendres, 12 de juliol: Hope- Jasper Park
Molta carretera fins a Jasper, només condueixo jo. L’autopista es fa carretera però és bona i el paissatge agradable. Dinem salmó salvatge amb salsa de soja que vam comprar ahir al Wall-Mart, amb amanida i Nescafé. Fa calor. Passem pel Mont Robson Park i entrem al Jasper National Park, pagant més de 130 $ canadencs. ( el canvi el vaig fer a 1€=1,31$) Tot està ple per acampar. Al Wabaso, a 15 Km. de Jasper i sense cap servei a la parcela, hi podem estar tres díes. Fem una barbacoa amb mitjana de vedella, instalem, ens conectem pel mòbil de l’Adri per baixar-me el track que farem demà i a descansar.
Dissabte, 13 de juliol: Jasper 
Xocolata desfeta i al Geraldine Lake, una caminada per uns llacs. S’hi arriba per una pista una mica complicada pes autocaravana i la pujada té mosquits i fang. 
 A més vol ploure. A dalt, el llac éstà rodejat d’avets allargats. Una biker grandeta molt amable ens deixa spray-antimosquits i ens ajuda a triar els llocs per a anar.

 Es va tapant i després del 2n llac i el salt d’aigua ens plou suaument fins a mullar-nos. Probem de pujar al seguent llac , però em quedo sol. La Mercè es cau i es fa una bona rascada a la cama.

Baixem plovent, quedem molt mullats i he perdut la funda anti-pluja de la meva motxilla. Fem un cafè amb ammetlles a la caravana i anem a Jasper a passejar. Poc passegem, el poble és una mena de centre de vacances-estació d’esquí sense res més que serveis turístics. Sopem a la caravana, macarrons carbonara.
Diumenge, 14 de juliol: Jasper 
Necesitem molt de temps per preparar esmorzars, omplir aigua a la caravana etc… però sortim cap al nord per tal d’arribar a les Miette Hot Springs, un lloc amb aigua calenta on t’hi banyes pagant. També hi ha una bonica excursió amb força desnivell que puja a 2050 m, el Sulphur Skyline.

Pel camí la carretera és molt ampla i bona. Recorrem una vall glaciar enorme, amb parets de roca gegantines i poblades d’avets d’altura proporcional. Tot sembla fet a una altra escala, diguem 1:0:75, com el dólar canadenc vers l’euro.
Pujant per la carretera de Pocahontas es va ennuvolant i a les Miette Hot Springs dubtem si comencem la pujada o no, sembla que ens mullarem com ahir.
 El Sulphur Skyline puja a dalt d’una bona muntanya des d’on es veu mig món canadenc.
 Ens plou pel camí, a punt estem de entornar-nos, però val la pena la vista a 360º, amb esquirols captaires pels peus. 
Dinem a peu de la última pujada, ja tornant, i de sobte surten de tot arreu, baixant de la muntanya una dotzena o més de cabres salvatges grans amb banyes, atretes per l’olor de la mortadela. Hi ha un moment en que no veig clar si s’hem menjaràn la motxilla, la navalla ja l’han xupat.
El plogim ens acompanya fins avall, i una merescuda immersió en les aigues calentetes ens relaxa a tots. És molt agradable la pluja mentre ets en remull. Coneixem a en Sergi i familia, de Barcelona instalats a Calgary, molt interessant. També berenar a la caravana és agradable, però tornar amb la nostra casa rodant per la carretereta lliscosa no ho és tant. Hi veiem cèrvols tornant, i com que tot és mullat avui no hi ha T-bone: espinacs i cuixes de pollastre rostides, també estrenem plaça amb llum!
Dilluns, 15 de juliol: Jasper 
Plou tota la nit, però mentre esmorzem es va aclarint. Ens acostem als llacs Anette i Edith, molt aprop de Jasper. En voltem un i veiem l’altre, el sol ja va sortint.
Els homes ens banyem a l’Anette, la Mercè em para un parany i em trobo dins la freda aigua del llac sense sol, mentre ella em tira fotos.
 Surto glaçat i trigo hores en recuperar-me.
 Com que el sol ja domina, ens pugem a l’estrella de Jasper, el Maligne Lake. Pel camí passem per sobre del Medicine Lake, curiosos noms
En arribar, fem les primeres fotos i dinem spaghetti boloñesa al parking. Passegem pel path que envolta el Maligne i permet també veure kettles, uns sots provocats per la desfeta de gel residual de les glaceres.

 Les vistes de les muntanyes que envolten el plàcid llac són especials. 
 Fem, ja tard, el Moose Loop. Un moose ens vigila mentre menja en pujar al petit llac Moose, indret solitari que fa l’efecte d’estar rodejat d’animals salvatges.
En baixar ens trobem en Roger, és de bona converça i molt amable. L’Adri està molt interessat en les condicions laborals i de vida al Canadà, i en Roger té la paciència d’explicar-li tot.


El seguim en la caravana per la vall de Maligne fins l’entrada del Maligne Canyon, ell segueix i nosaltres anem a veure aquestes gorges del mateix riu que ha forjat la vall. Ho fem ràpid, és tard i només veiem la part estreta i propera dels primers ponts. En tornar a la caravana ens trobem un paper escrit per en Roger que ens explica que ha trobat un ós i ha tornat enrera per avisar-nos. Llàstima que no li hem pogut agraïr el gest, però qui sap…
Arribem cap a les 23h. al camping, pensant que dormirem a fora, però encara ens dona temps de fer uns T-bones sense pagar drets de foc, a la catalana!
Dimarts, 16 de juliol : Jasper
L’Adrià ens planifica el dia, que és asoleiat i calurós després d’esmorzar: els uns lloguen bicis mentre uns altres compren, pujar-les a la RV i fer en bici els llacs de Beaver, Summit i Jacques, planer però de 24 Km a/t.
La noia del lloguer de bicis és una mica seca i són 40$/bici, costa pujar-les a la RV. El camí surt del Medicine Lake, fa pujadeta i hi ha llocs amb esllavisades que han format tarteres enmig del camí, anem poc a poc. 
El Summit Lake és impressionant, hi estem sols.
 El tram cap el darrer llac és un corriolet plè d’arrels poc adequat per la Mercè, que és a punt d’abandonar. Però ho aconseguim. Banyar-nos fóra heroic amb l’aigua tan freda, desistim.
 Baixant la Mercè es colpeja un dit del peu amb una arrel, no sembla important però. Dinem una barbacoa de pollastre hàbilment cuinat per l’Adrià amb l’ajuda de l’Albert. En acabar ens baixem a Jasper. A la dreta de la carretera, un ós negre està menjant, és tan aprop del lloc que ens va dir en Roger que quasi segur que és el mateix, deu treballar en torn de tarda. 
En arribar a Jasper ens pugem a les bicis i fem el circuit que porta als llacs Patricia i Pyramid Lake. Fem corriolets amb alguna forta pujada per error del guía en confondre els paths. La Mercè es va queixant del peu, però aconseguim arribar a les 21h. al  bike-rent. Ohps, the locks! (ens hem deixat els candaus a la caravana), els fem plegar tard i emprenyats. Encara ens dóna temps de re-comprar i sopem unes truitetes de formatge o no. La Mercè sembla tenir el dit del peu trencat, és el 2n del peu esquerre, està blau i inflat.


Dimecres, 17 de juliol: Jasper- Athabasca Glacier
Decidim fer mirar el dit del peu de la Mercè, coixeta pobreta. Recollim, fem el check-out i anem a Jasper. L’Adri compra una tarja per parlar amb l’estranger i la Mercè i jo anem a l’hospital: són 700$ +300 de la visita= 1000$ per fer-se mirar i radiografiar.. Truquem al RACC i ens ofereixen pagar-nos la visita. Parlem amb l’avi i la Magda, dinem (estofat!) i a les 14:40 la doctora ens diu que ja hem fet bé d’encintar-li el dit, que sembla trencat, que una radiografia seria molt cara i en tot cas el tractament seria aquest, o sigui que encintadeta  i a caminar si no li fa mal.
Ja amb la tape al dit i després de re-comprar al super de Jasper, marxem per la Icefields Parkway cap al sud. Trobem un embús de cotxes, segur que hi ha wildlife aprop. Efectivament, un ós negre creua la carretera després d’inflar-se de baies davant dels turistes, algun ensurt se’n duen quan salta a l’asfalt: hi ha més d’una corredissa i conductores xiscladores.
Ens aturem a les Athabasca Falls, les més grans de Jasper. 
Com que s’hi fa turisme desde fa molts anys hi ha construïts uns miradors i ponts de ciment, a més de la carretera que ve de Wabaso, tot plegat ho enlletxeix. Les seguents són les Swapta Falls, més petites però també cabaloses.

 Tot el camí és ple de miradors amb paissatges gegantins

Plou suaument mentre apareixen les glaceres dels Columbia Icefields, “acampem” a una mena de parking que en teoria es paga, sense cap servei però amb vistes a la glacera d’Athabasca, plou quasi tota la nit.
Dijous, 18 de juliol: Columbia Icefields
S’ha llevat un dia esplèndid i no ha fet massa fred, veiem com pugen pel gel de la glacera els autobusos de rodes immenses que transporten turistes a més de 100$ la peça. També hi ha grupets guiats que s’enfilen gel amunt. 
 Ens aturem davant la fi del riu de gel glaçat, que està en recessió com totes les glaceres del món. Hi ha marques que indiquen on arribava el gel l’any tal o qual, i el terra de roca està respatllat i garvellat recentment, sempre és curiós de passejar-hi. La Mercè s’arrossega amb sandàlies. Uns cartellets horribles volen persuadir als turistes per tal que no entrin a la glacera, són molt efectius i no hi ha ningú que s’hi fiqui.
Parem en algun mirador per fer fotos i després a l’hotel-centre comercial, creient que hi ha un museu; només hi trobem riades de turistes rics descarregats desde dotzenes d’autocars, gent de tot el món, una mica angoixant. Sortim corrents.
Ja continuant la carretera, trobem un embús de cotxes, segur que hi ha wildlife aprop. Efectivament, un ós negre creua la carretera després d’inflar-se de baies davant dels turistes, algun ensurt se’n duen quan salta a l’asfalt: hi ha més d’una corredissa i conductores xiscladores.
 La Icefield Parkway té la fama de ser la carretera més bonica del món: és plè de miradors a salts d’aigua, ranges o llacs, normalment tot combinat.
 És un gran espectacle, gran en tots els sentits, perquè encara que poques són les muntanyes que superen els 3000 m., les dimensions de les valls, rius i llacs són gegantines, una sensació de canvi d’escala que recordo també vaig sentir al Vaticano.
Al Peyto Lake el color de l'aigua sembla contenir la sorra arrancada de la seva vall.
 Al Bow Lake ens hi aturem una bona estona
 La Bow Glacier es veu iniciant la vall
Aquí la fotografia és fàcil, gairebé és nomes prèmer un botó.
Finalment acabem arribant a Lake Louise, indret urbanitzat i centre de vacances desde el segle passat. Al fons del Louise i ha una gran glacera, i les parets laterals són molt verticals, és un recó que s’entén que el triessin per atraure el turisme de classe alta, potser encara ho és.
Els campings estan abarrotats, hem de dormir a una àrea d’overflow sense serveis, un aparcament vallat anti-óssos fent amistat amb els de les RV del costat. La Mercè, sempre pràctica, ens fa per sopar… ossobuco!, boníssim!

Divendres, 19 de juliol: Banff
Com que hem de tornar cap a Vancouver per Lake Louise, decidim buscar allotjament  a Banff, més al sud. Sortim tardíssim i anem directament a l Village-2, només aconseguim una nit (tot és ple). L’Adrià es hàbil i ens reserva dues nits al Village-1, sense serveis, i encara després una nit mes amb tots els serveis. Tot és complicat, no et poden reservar si no estàs allotjat i la web de reserves no els funciona. Cues a tot arreu, buidar el sewer ens porta temps.
Passegem per sobre les hodoos, unes xemeneies de pedra restes de l’erosió glaciar.
Fem un foc pirata a la zona de tendes del camping, sense pagar drets de foc (8$) on coem pollastre ben torradet. Fem un passeig pel Vermillion Lake, devastat per les riades i amb milers de mosquits, una mica rotllo. A Banff comprem souvenirs, veiem un moose enmig del poble fotent-se les flors municipals sota els flash dels turistes i comprem al súper. Sopar, partideta de mentider i a dormir.
Dissabte, 20 de juliol:Minewaka Lake 
Recollim el cable elèctric, buidem i anem cap al Minewaka Lake, molt aprop de Banff És un indret que en arribar sembla Les Planes, però que en ser el llac tan gran en realitat és molt salvatge: així que ens allunyem dels que intenten banyar-se (l’aigua diu la guia que esta poc per sobre de 0º...
.. ens trobem unes indicacions de: perill per óssos, spray anti-óssos obligatori, en grup de 4 o més persones obligatori, etc… això espanta a la Mercè i ja no està tranquila en tota l’estona. La veritat és que en començar a caminar pel corriol que envolta el Minewaka dóna la sensació d’estar rodejat de llops i animalots, anem cantant per espantar-los. De fet funciona, perqué nomes veiem una serp i una perdiu amb els seus fillets en tot el trajecte, i crec que eren sords. Hi ha parts del camí que passen per tarteres de pedra molt verticals, altres són de bosc espès i d’altres cremades en incendis provocats expressament pels gestors del parc l’any 2003, per (hi ha cartells que ho expliquen) preservar la salut del bosc.
Dinem a peu d’aigua, veien passar kaiacs i pescadors de cap peix. La tornada és és més ràpida, ho fem desde el punt que hem acordat amb la Mercè, que no hauria començat. Però es porta bé arrossegant el seu dit trencat.
Després de berenar a l’autocaravana, ens acostem als propers llacs Two Jacques i Johnson, més petits,...
... plens de caus d’esquirols que són fets al terra i amb un membre del clan vigilant dret, xisclant com els suricatos del National Geografic. L’Adria ens vol convèncer de que es banyarà, sense cap credibilitat. Ja al camping, fem unes mitjanes de vedella a una zona tancada de tendes, el càmping és molt feréstec i té molta wildlife en forma de mosquits persistents.

Diumenge, 21 de juliol: Banff
Ens llevem d’hora, volem arribar abans de les 10 h. per pujar al telefèric al Sulphur Mountain perquè és més barat. Xocolata desfeta, bona organització i a les 9: 50 som a la taquilla rebent informació de que el descompte era l’any passat, ara són 140 $ igual!.
 En pocs minuts som a dalt del Mont Sulphur, més lleugers sense els 140$. 
Té unes vistes magnífiques a Banff I totes les valls i pics del voltant, amb riu, autopista i tren inclosos. 
Es camina una mica fins el Mount Sanson, uns metres més alt, per una pasarel.la de fusta plena de japonesos. Ha valgut la pena de pujar, però en un moment ja tornem a estar a baix.
Comprem al súper de Banff (140$ més) i la Mercè i l’Albert ens preparen una deliciosa “ensaladilla rusa” que ens mengem a un mirador del Mount Tunnel. Fa quasi calor i fem una mini-migdiada abans de fer el camí de les hodoos, que la Mercè creia que no era sempre pel riu, amb falls incloses, i que en realitat acaba al mateix punt que ja coneixíem davant del camping. La tornada la fem rodejant el Mont Tunnel fins la caravana, i desde aquí pugem a dalt de tot d’aquest turó de 1600m. Fa una tarda agradable i el sol ja és baix quan ens mengem unes ammetlles amb vistes magnífiques. Baixem i anem al nostre primitiu camping sense serveis, demà volem caminar més: la Mercè està aguantant molt bé. Uns bons spaghetti bolognese ens atipen, la Mercè té un atac de mal de cap i anem a dormir d’hora.

Dilluns, 22 de juliol: Banff
Amb la Mercè recuperada, marxem del camping (molt buit en ser dilluns) i per carretera anem a l’aparcament del Johnson Canyon. Un caminet amb passareles de fusta sobre el riu, molt ben construït, puja amunt cap uns salts d’aigua entre roca. Hi ha molta gent, és una caminadeta curta de les que surten a totes les guíes.

Continuem mentre comença a ploure fins les inkpots, unes basses petites d’aigua que per algun motiu agafen diferents colors. A més, en surten bombolletes i ones desde el terra, és bonic i curiós. Aquestes llacunes estan on la vall s’obre en una gran esplanada d’herba rodejada de muntanyes. 
Ha sortit el sol i dinem al costat del riu que ha arrasat el pont que permetria continuar vall amunt.



Baixem nosaltres i molts omnipresens mosquits, ja fa calor. Fem un berenar a la caravana i anem al poble a comprar.
L’Albert aprofita que hi ha wi-fi per assabentar-se dels horaris del 2n any d’enginyeria informàtica, s’haurà de conectar de matinada el dia 25. Jo contesto correus de la Pedals de Foc.
Després de sopar un arròs amb pollastre, l’Albert continua amb el seu tema, avui no hi ha mentider.
Dimarts, 23 de juliol: Lake Louise
Deixem Banff per pujar 50 Km. fins a Lake Louise, no hi ha lloc a cap camping: hem arribat a les 12:30 i està tot ple, haurem de tornar a l’àrea de overflow.
Aparquem amb molta sort davant del llac i anem a fer la gran excursió: 
primer, per sobre del llac, ens arribem fins el Tea House que es troba sobre el llac Agnes.
Pugem a un mirador que hi ha just al damunt  i després al refugi-Tea House ens hi prenem un cafè de marro i un te amb jengibre repel.lent. Sort dels dos troços de pastís casolà: 30$.
Continuem després el millor trajecte fins avui al Canadà: la ruta de les 6 glaceres,...

...que puja fins el gel del circ glaciar on acaba la vall del Lake Louise
 Hi ha troços de tartera i pedretes soltes, 
 la Mercè amb espardenyes pateix però arribem a sobre el gel, un indret imponent.



L’Adrià i l’Albert baixen corrent tipus Kilian Jornet fins la caravana, la Mercè i jo xino-xano amb les motxilles, quan arribem a baix els nois ja estan dutxats. L’Adri condueix per primera vegada, fins l’ares de overflow, que sembla que ara és de pagament, amb tauleta en entrar. Sopem patata amb espinacs i salmó a la japonesa.

Dimecres, 24 de juliol: Lake Louise 
Marxem de l’area de overflow en direcció contrària, hem de fer la volta creuant l’autopista. Curiós que facin ponts per que creuin els óssos i en canvi no hi hagi on donar la volta en més de 25 Km. sense jugar-se la vida.

Arribem al llac Morraine després de fer el numeret dels campings: no poder reservar, i entrar a buidar i omplir, avui gratis! La carretera puja, i poc abans d’arribar ja es veuen cotxes i caravanes aparcades a la vorera. Hem de fer el listillo i aparcar a la zona prohibida a RV.
Hi ha moltes excursions posibles, decidim intentar arribar fins l’Eiffel Lake i allà pensar si continuem fins el Wenkchemna Pass (5,6+4,1)x2 Km. Seria l’excursió més llarga i difícil de l’entorn.
El llac Morraine té un bonic i sorprenent color blau cel intens, potser les fotos semblaràn retocades. Se’l veu entre els avets pel bosc mentre pugem pendents dels óssos: aquí també hi ha cartellets  i obliguen a anar en grups de quatre, el spray no cal. 
El que sí que trobem és alguna marmota, no s’espanta de veuren’s
A mesura que anem guanyant altura desapareixen els arbres i podem veure més clarament la vall dels 10 pics: són al davant nostre i ens acompanyaran cap al petit Eiffel Lake.
Entre ells baixen rius de gel, glaceres de gran pendent, curtes, que fonen abans d’arribar al riu que alimenta el Morraine.


Veiem marmotes, ratolins i esquirols. Trepitgem neu molt aviat, I després roca solta que desanima a la Mercè. Podem beure aigua que brolla d’entre les roques o de sota la neu, fresca i bona
Una combinació de pas amb neu i pedrera de grimpada fa clavar-se a la Mercè, costa entre tots, d’animar-la a fer el darrer troç.
Val la pena: és curtet, i en trobar-nos a l’altra banda del coll, a una altra vall, recordem moments similars que hem viscut junts: el pas dels gosolans, p.e.
La vall que hi ha a sota és més desolada, no hi ha camí per baixar-hi, no estem en un pas en realitat.
La tornada té l’al.licient de veure la vall davant nostre, el trajecte és més vistós. Però els passos difícils ho són més. Té un mèrit immens que la Mercè hagi volgut fer els més de 19 Km. i molt desnivell que hi ha, amb el dit trencat i espardenyes, jo ja  ensopego i rellisco amb les meves velles botes! Ni tan sols es queixa de res, sense fer cap relliscada, increible.
No tenim multa per mal aparcament, anem a posar 215$ de benzina i comprem al súper. L’Adri ens fa uns tacos molt més bons encara i l’Albert es prepara per llevar-se ales 2:30 per matricular-se a la uni.
Dijous, 25 de juliol: Lake Louise
L’Albert ha aconssegut matricular-se de 2n any de primer, ni tan sols l’he sentit. Costa d’aixecar-nos però l’olor de la xocolata desfeta que preparo potser ajuda als noctàmbuls a llevar-se.
Estem una mica cansats de les caminades d’aquests dies, aprofitem que fa un bon sol i pugem amb el telefèric de Lake Louise, per 144$ dinar inclos tots quatre. Són cadiretes obertes o no, si vols pots pujar en cabina. En teoria pots veure grizlys pel trajecte i també sembla que et pujaràn a dalt de tot, però els que es disfracen d’ós avui lliuren i només funciona la meitat del trajecte.
Just al davant tenim el llac Louise i tots els muntanyots de l’entorn, impressionant.
Seguim un path que en realitat és una pista verda amb fortes pujades. Aviat sento renegs i propostes de baixar al centre dels animals salvatges. Tot és ple de japonesos i quan baixem en la cadira n’han descarregat dos autocars plens. El dinar inclòs al preu és un buffet lliure molt senzill: amanida i una vedella d’Alberta comestible, amb aigua de l’aixeta o te fred.
Comprem algun pin de record i cap al llac Morreine altre cop, volem fer el trajecte del Consolation Lake, que queda just a l’altra banda del d’ahir.
Pel bosc i planet s’arriba al petit llac que es troba sota una pedrera, amb les roques que entren dins l’aigua.
Tornem amb una parella d’indis que viuen a Toronto i tenen por dels óssos. Intentem parlar però el meu limitat anglès em deixa a mitges cada resposta.


Una volteta pel circuit equipat del Morreine ens deixa veure les millors vistes del llac.
En baixar per la carretera, l’Adrià veu un grizly! Ens aturem i formem un embús de turistes, com altres vegades hem sigut nosaltres els mirons. No era més gros que un ós negre, però ens deixa molt contents i agraïm a l’Adri la seva paciència de mirar cap al bosc.
Fem cua al camping que per fi hem reservat pel matí per telèfon i acampem amb el soroll de l’autopista… i dels trens que passen pel costat!!  Demà, cap a Yoho.
Divendres, 26 de juliol: Yoho
Deixem Lake Louise segons un pla pensat per l’Adrià: recollim ràpid i sense esmorzar sortim capa al parc de Yoho. No ens acaba de sortir bé, una obra a la carretera i el camping amb una recepció del 3r món (1/2 hora, dos cotxes) fa que acabem a punt de sortir a les 11h., com sempre.
Més amunt del camping Kicking Horse, on dormirem 2 nits, per una carretera amb corbes que ens fan fer maniobra, es troba el salt d’aigua més cabdalós i alt que hem vist, les Takkakaw Falls. I desde aquest punt comencem a caminar el Iceline Trail, ...
... un caminet de 22 Km. que puja a l’altra banda de la vall de les falls i ressegueix la carena, creuant restes de geleres, petits llacs, morrenes… tot això a més veient les grans glaceres de l’altra banda, Yoho Glacier la més llarga.
Fa un bon sol i en màniga curta passegem entre el gel i esgotem les targes de memòria de la càmera fent fotos.
La Mercè ens ha preparat un entrepà vegetal (!) per dinar, amb maionesa, enciam, tomàquet… un luxe. Un home es banya al llac gelat on mengem, superman!
Rodegem un terrabastall de roca arrossegada per un gel extingit en un altre temps. De sobte apareix el bosc i ja baixem cap a un refugi de l’Alpine Club, l’Stanley-Mitchell Hat. Aquí trobem un ambient d’excursionistes grandots, s’ha de ser soci o pagar. Hi ha gent tocant la guitarra. Ens hi mengem unes pomes que portem, però no hi ha aigua potable: aquí, ( i pel que hem anat veient, a tot el pais) no hi ha fonts ni res semblant: la gent agafa aigua del riu i hi posa una pastilla potabilitzadora. Un home que ha anat a fer-ho ens en ofereix una i li agraïm molt, ens hem begut els 3,5 litres que portavem. S’ha posar a l’aigua i deixar 30 min. No li notem cap gust estrany.
Ara el camí és un bosc de cedres molt alts i a estones n’hi ha molts de caiguts. Anem parlant en veu alta per prevenir als óssos. Les Laughting Falls, un salt d’aigua molt petit, cauen al costat d’un campament (backcountry camping) rodejat d’aigua i provist de unes rodes amb filferros per penjar el menjar lluny de l’abast dels óssos. 
Ha estat una excursió molt llarga, de més de 22 Km. i uns 800 m. de desnivell. I encara anem a veure d’aprop i ara amb bon sol les Takkakaw Falls.
Generen una mena de pluja freda que remulla a tot turista en màniga curta que vol fotografiar-se amb l’arc de St. Martí que es genera. Trobem un rovelló peculiar i anem a sopar al nostre Kicking Horse. Buido la sewer al entrar però confonc les aigues grey amb les black i després de sopar un recull de sobres que inclou butifarres al foc de llenya hem de sortir amb l’autocaravana perquè l’aigua sobresurt pel desaigua de la dutxa. A mitja nit, a buidar excrements. Visca la vida al camping!
Dissabte, 27 de juliol: Yoho
Com que al llac O’Hara és impossible de anar-hi  en bus i no és clar que es pugui baixar els 11 Km de carretera, preferim emplear el darrer dia de vacances complet a  l’Emerald Lake, maco ja de per sí i amb una bona excursió a fer.
Hi pugem abans d’esmorzar, és molt aprop del camping. Ens dutxem i mengem a l’aparcament del llac. S’ha anat ennuvolant i de sobte es posa a ploure. Juguem als daus esperant que pari, semblen núvols grossos però aillats.
 A quarts de dotze es veuen clarianes i no plou, omplim les motxilles amba aigua suficient i amanida de pasta, amb maionesa i ou (!) per dinar. Pensem en donar la volta a l’Emerald Lake, parò com que el dia es va aclarint i es veu el cel blau darrere els muntanyots, la Mercè i jo volem fer l’excursió. Els nois estàn indecisos, cansats d’ahir i la perspectiva de mullar-se fent un pujadot tampoc els atrau. Negociem: arribem al Yoho pass i allí veurem si continuem o tornem.
Creuem recte per una zona d’aiguamolls que és una tartera de l’immensa glacera extingida que va crear l’Emerald Lake, per sobre de taulons i saltant pedres. Després comencem la pujada pel bosc, veient un gran salt d’aigua que no sabrem d’on vé fins que som més amunt: és el desglaç de la gelera oculta per l’altura, l’Emerald Glacier: va apareixent tal com pugem.
 La Mercè va a molt depressa, arribem al Yoho Pass que ja el temps sembla bo, hem fet el més difícil i ara hauriem de recórrer un marge del llac Emerald fins el Burgess pass. És un bon fragment del Burguess Highline, un dels recorreguts més macos i també més durs segons la Lonely. Serpentegem amb vistes a les glaceres i al llac Emerald, que amb el sol ha recuperat el color que li dóna el nom.

Dinem sense coberts la amanida de pasta amb ou, dins de gots. L’Albert ha inventat 2 palillos japonesos amb dos branquillons, els fa anar amb molta traça.
 Poca gent ens trobem: alguns grups guiats que van a la zona de Burguess que és coneguda al món per la concentració de fòsils del Càmbric, no s’hi pot accedir sense un permís especial.
Al Burguess pass veiem la vall de Field, amb el “poble” a baix. 
 Nosaltres girem altre cop per baixar al llac per un bosc de cedres atapeït. Molts d’ells estàn afectats per un paràsit vegetal que sembla pell d’animal i acaba mantant l’arbre, molts d’ells ens barren el pas, caiguts enmig del camí.
 Arribem al llac Emerald a les 18:15 i el voregem encara amb sol. A la caravana no hi ha menjar, però baixem a Field i comprem fruita i llet a la gasolinera. Peò dutxant-nos i arreglant-nos sen’s fan les vuit i ens tanquen als nassos el bar on fan menjars. El restaurant és molt car i no ens entenem amb l’Adrià a l’hora de decidir-nos. Un arròs bullit i un remenat de xampinyons són el sopar d’emergència. També mirem de parlar amb l’Adrià seriosament dels temes en conflicte. Demà ens toca tornar a Vancouver, la part bona del nostre viatge al Canadà ja s’ha acabat.
Diumenge, 28 de juliol: Yoho-Vancouver
La Mercè i jo ens despertem a les 7h., em prenc un Nescafé, posem als nois a dormir amb el cinturó posat i sortim capa a Vancouver. Passem pel Glacier natinal Parc, amb un port espectacular. Però no parem, volem i aconsseguim esmorzar a Revelstoke, unes pastes de fruites de bon aspecte però repelentilles. Després condueix l’Adrià i puc dormir una mica. Dinem a Merrit una deliciosa pasta amb verduretes i una mitjana de vedella al acetto balsámico i fruita, tot un luxe després del sopar de supervivència d’ahir. Reservem plaça al camping proper al depot de la Cruise Canada. Fem cua de operació retorn a Vancouver de diumenge (aquí no hi ha crisi) i a les 19:30 tenim la caravana sota l’aixeta: la rentem per fora i fem maletes. Els nois van al jakuzi i nosaltres fem espinacs i salmó salvatge. Una partideta de mentider i a dormir.
Dilluns 29 de juliol i dimarts 30 de juliol: Vancouver-BCN
Em llevo a les 7:30 i comencem a recollir, esmorzar i netjar per dins la RV. Buidem sewer, desconectem aigua, llum i desaigues. Tal com sortim ens perdem, estem lluny del poble de Delta on es troben tots els depot de caravanes. Sort de l’Adrià que amb el seu Galaxy 2 i la tarja SIM de dades ens troba el camí. Arribem just a les 11h, límit per entregar. Ningú no ens mira massa la caravana, paguem 45$ pel taxi i ja som a l’aeroport de Vancouver. Uns udon amb tempura  vegetal per 8$ i fora gana. A les 18h. de Vancouver estic escribint això a l’avió de tornada.
Volem per sobre de Groenlàndia, puc veure el mar gelat i les glaceres que l’omplen de icebergs, sel’s veu mol lluny de la costa. Com que hi ha 9 h. menys a Amsterdam que a Vancouver, hi arribem a les 12:30 del migdia del dimarts. A l’immens aeroport d’Amsterdam facturem automàticamen les maletes. Hem de repartir les coses entre les maletes, doncs la gran té massa pes per la màquina, una mica d’estress. Dinem cadascú el que pot: hamburguesa, pizza o (jo) fruita. Aguantem voltant per l’aeroport com ànimes amb pena fins les 21h que és quan surt el vol a Barcelona. Hi arribem dues hores més tard, fa calor però casa nostre ens sembla un palau pel contrast amb els pocs metres que hem compartit aquests dies. Tampoc haurem de desconectar llums, aigues ni buidar sewers, quin descans! També el nostre llit és deliciós, dormim cadascú com pot, el contrast horari costarà uns dies de superar. Però haurà valgut la pena, tots quatre hi estem d’acord.

Juliol-2013