Dijous, 13 d’0ctubre de 2011
Per celebrar els 50 anys de la meva wife, ens en anem sis nits a Nova York. L’Adrià ens deixa a l’aeroport, em sembla que s’apuntaria però no fa pinta de tenir 50 anys, s’haurà d’esperar.
Sortim amb molt retard: cua d’avions, una avaria ens fa tornar a l’hangar per arreglar-la, altra cop cua… una hora i mitja més tard, arribem amb les películes vistes i l’esquena quadrada.
Un taxista Bin Laden, amb turbant, barba i roba d’ayatollah, ens deixa a la porta del Yotel per 45$+6,5$ de peatge+5$ de propina= 56.5$. Hi ha molt de tràfic, molt de soroll, gent a riades pel carrer: un follón.
L’hotel té una recepció sense recepcionistes: només porta-maletes que t’ajuden a fer el check-in com a un aeroport i un robot per guardar l’equipatge. L’habitació és molt moderna, petita, amb lavabo “integrat” a l’habitacio: vidre i plàstic, com de marca Apple. Les vistes, desde la planta 17 del carrer 42 amb la 10ª avinguda, són alriu Hudson i a l’estació d’autobusos. Hi ha molt de soroll de cotxes i camions.
Baixem i caminem cap a Times Square . Es va fent fosc i s’encenen les llums. Amb els anuncis en immenses pantalles sembla que és de dia.
No trobem el centre de visitants: a NYC pocs edificis tenen el nº del carrer posat, això fa complicat de trobar els llocs. Per contra, els carrers (streets) i les avingudes (avenues) van numerats correlatius, una maravella per orientar-se pels turistes com nosaltres. Manhattan, a la part no històrica, que és la major part, és una quadrícula com l’eixample, encara que les avingudes estan a doble distància que les streets: és una “rectangulícula”, crec que s’entén el que vull dir.
Com que estem torrats (són les 21h. però per al nostre cos són les 3h de la matinada) anem a sopar a un Fridays que surt a la guia Lonely: un costellar de porc i vedella curiós. Els cambrers són amables doncs el servei es paga apart. En aquest lloc ens “sugereixen” un 15% (good), 17% (very good) o 20% (excelent).
Fa fresqueta i de les tapes de algunes clavegures surt un vapor inodor. A molts llocs hi han posat unes mini-xemeneies a la mateixa acera. Fum i llum fan un estrany efecte, fins i tot inquietant.
Hi ha taxis grocs i tricicles-taxi. Caminem per la 42 St . fins al nostre cubicle-habitació on ens quedem torrats inmediatly
Divendres, 14 d’octubre
Plou, no molt fort. A més els núvols tapen els edificis, semblen encara més alts desapareixent en gris. Bon dia doncs per visitar el Metropolitan.
L’esmorzar es pren en una sala futurista allargada, amb llum de color. Em recorda la película de Woody Allen on sortia vestit d’espermatozoide. Només hi ha cafè i madalenes, els propers cinc dies patirem un proces d’aburriment madalènic progressiu, no sé si en menjaré mai més.
Al metro ens trobem la primera persona malcarada de NYC: la taquillera de Port Authority, que ens ven la Metrocard (7 dies de flat tax: 22$, el bitllet senzill val 2$) i no ens vol tornar camvi ni donar-nos mapa (no map), un amor de negreta.
Endevinar quina estació, quina línia i quina via porten al Metropolitan ja es fa difícil amb mapa, doncs es pot imaginar com n’es sense mapa. Sort del micro-planell de l’hotel que esdevé salvador: aconseguim baixar-nos a la parada correcta. Caminem per l’Uper East Side, el barri de Woody Allen, direcció al Central Park. El museu hi és enganxat, prenent-li un troç, Ja no plou i el barri és molt agradable, amb jardineres com petits patis davant les cases i arbres a les aceres. També com que hi ha poc tràfic hi passegem tranquils.
La façana del Metropolitan és mastodòntica, de columnes gregues, a lo bèstia.
És un museu d’art de tots els tipus, de totes les èpoques i de tot el món: molt gran. Ens lloguen (pagant) una audio-guia en castellà. Amb ella es fa més interessant de visitar les sales. La de art romà hi té una habitació de una vil.la romana que han traslladat i muntat, amb frescos encara millors que els de Pompeia.
A les sales d’Egipte hi han muntat una tomba de l’Imperi Antic, de Sackara, i (alucina) un temple sencer posat en una sala amb llum natural d’un enorme finestral, pasta i ganes de expoliar no els ha faltat.
Però potser el més sorprenent per no haver-ho vist mai abans són les maquetes trobades a la tomba de Meketre: vaixells amb ninos remers, casetes com el “hogarín” però de 4000 anys d’antiguetat, tot increíblement conservat.
Com que la cosa dóna per tant, sortim a dinar a un restaurant de la guia que ja no existeix, i ho fem a un altre que té bona pinta: burguer de salmó i vedella al grill, ben acompanyat.
Per la tarda la Mercè amb la seva audio-guia i jo amb el meu cutre-anglès veiem obres de Van Gogh i Picasso, Turner… poc art contemporani, que per a això ja està el MOMA.
Tornem cap al sud de Manhattan i anem a sopar al Ellen Stardust Dinner: els cambrers canten (molt bé) continuament, alguns ex-cambrers estan a Broadway i fent pel.lícules. El menjar, però, és una mica aburrit: amanida embafadora i carn amb molta salsa.
Les cançons són totes molt conegudes: Elvis, Ella Fitzerald…
a més queda a prop de l’hotel, hi tornem caminant.
Dissabte, 15 d’octubre
Primer baixem pel “riu” Hudson mentre un home de cabells blancs i veu de presentador de la CNN va explicant vida i miracles de NYC, només en americà: no pillem gaire, però a l’espectacle li sobren les paraules.
Passem a prop d’Ellis Island i Liberty Island , on hi ha l’estatua famosa i una pila de turistes.
Remontem per l’East River
Els edificis famosos sobresurten: ONU, Crhysler Building, Empire State…
Passada l’illa de Roosvelt ens diuen que degut a les fortes onades no podrem completar la volta pel nord: ens quedem sense albirar Harlem i el Bronx, donem mitja volta. Per compensar i completar les 3h. de recorregut, pugem pel Hudson amunt mitja hora més. Aquí no hi ha gratacels i una franja verda de vegetació rodeja l’Oest de Manhattan.
Fem una parada técnica a l’hotel (que ens vé de pas per agafar el metro) i ens baixem a Chambers, a Tribeca, per veure les casetes de Harrison Street. També passegem entre paradetes de pagesos de NYC, venen verdures i fruita al carrer: hi comprem quatre pomes per compensar la sobredosi de madalenes futuristes. Fa un sol suau, agradable, de tardor. Dinem a l’argentí Industria Argentina, bon churrasco i entraña, molt bo i la noia molt amable: ens fa descompte de Happy Hour a la cervesa.
Les casetes de Hamilton Street no tenen gaire gràcia, i baixem cap al Down Town: Wall Street, zona zero i el magatzem Century 21: formiguer atapaït de roba barata, m’escapuleixo de forma deslleial, deixo sola a la Mercè enmig de tanta biodiversitat.
Al carrer hi ha els indignats que pretenen ocupar Wall Street, no són massa gent (n’hi ha més al Century 21), ...
... però són pacífics i porten cartells graciosos.
Trobem un carrer ocupat pels restaurants, ...
... estranyament just al costat
de Wall Street.
de Wall Street.
Com que ja som al moll, ens apropem a prendre el vaixell que porta a Staten Island. És gratuït perquè el propietari de la línia la va cedir en testament a la ciutat i va posar com a condició que mai cobressin més que els 10 cent. que costava.
Sen’s fa de nit pel trajecte, la ciutat agafa un color i llum espectacular, més bèstia que de dia.
A Staten Island podem fer les fotos de Manhattan amb el zoom, per tornar després ja fosc amb els edificis que créixen en acostar-nos.
En arribar a port encara tenim moral d’anar a sopar en metro. L’agafem a prop de Wall St., després de veure una rata passejant per davant del City Hall sense que els vianants se’n espantin en veure-la (tampoc la rata sembla espantada).
A l’andana, no sabem en quina direcció hem d’anar ni ens donen cap mapa en demanar-lo, només d’autobusos després d’emprenyar-me. Ens esperem a l’andana de la bona direcció, pero els week-ends és tancat, només en aquest sentit! Aprop del Rockefeller Center trobem el japo de la guia, el Soba Nippon: sushi i uns fideus udon, car com tot a NY, però no estava mal.lament. Tornem caminant a l’hotel
Fa un sol lluent i és diumenge, ideal per veure què fa aquesta gent al Central Park.
Al metro, ens liem amb les línies express i local: anem a parar a Harlem, tornem enrera acomplexats.
Al parc sembla que hi ha una marató o alguna cursa, de gent que hi ha corrent. Però no, deu de ser normal.
Ara prenem el subway per baixar-nos al començament del pont de Brooklyn, volem creuar-lo a peu.
Encara que hi ha tràfic i molt de soroll, una gentada a peu i en bicicleta va desfilant pel gegantí camí penjat de cables, sobre pilars envellits.
Desde el pont hi ha bona vista de la ciutat
A l’altra banda el barri de Brooklyn no ens sembla massa turístic. Però sota del pont hi ha una zona d’edificis, fàbriques reciclades a centres d’art i discoteques.
També hi ha uns caballitus dins d’una estructura de vidre, a ran d’aigua sota el pont, molts nens hi pugen, arraserats del vent
El cel núvol, el pont i Manhattan de fons fan un entorn fotogènic que em fa disparar la càmera frenèticament.
Creuem el pont altre cop, no soc capaç de trobar el camí de l’altre pont, el de Manhattan. Altre cop de nit, els edificis, encara que buits, tenen les llums de les oficines enceses, qui ho entén. Però els milers d’antiecològiques llumetes són un espectacle fascinant.
colors ben diferents…
A més hem triat l’hora idònia per que se-n’s vagi fent fosc mentre contemplem i fem fotos. Central Park, sense llums, és una taca quadrada sota nostre, 
En metro baixem a Great New York Noodle Town
Dilluns, 17 d’octubre
Com que fa bon dia, aprofitem per pujar a l’Empire State, ara mateix l’edifici més alt de New York.
Hi anem caminant: és al centre de Manhattan, no gaire lluny. Ens sorprèn que la gent menja pel carrer i molts porten jerres tapades i van bevent també, tothom molt apressat.
L’Empire State, construït mentre neixía el meu pare (1930), va ser inaugurat a l’any seguent. Té 381 m . (443 amb la antena) i 102 plantes.
Desde el carrer, a sota mateix, no sembla molt més alt que els edificis que l’envolten.
Però en sortir al mirador de la planta 86 la sorpresa és majúscula: tota la ciutat queda a una distància remota, a vista d’avió. Fins i tot els demés gratacels semblen nans, no m’ho imaginava. Clar, estem a 320 m . d’altura, més que a dat de tot de la torre Eiffel. Ens queda clar que Manhattan és com a mínim una península, estem rodejats d’aigua. Una audioguia en castellà parlada per una presunta àvia de la ciutat ens explica mota anècdota i algunes dades.
El Sr Atkinson, un dels actors que més admirem tots dos, es presenta tot d’una per ser entrevistat. En marxar fa un gest estil Mr. Bean, cara la galeria.
Mirem de reconèixer edificis: El Chrysler, el nostre hotel, la ONU , els ponts, barris, estatua de la Llibertat , la illa d’Elis...
… tot és lluny i petit.
Ja al carrer, ens baixem caminant cap al sud.
Passem per Union Square, per el Madison Park…L’antic i primer gratacels de la ciutat, l’Iron (anomenat així per la seva forma de planxa), durant molts anys el més alt de NYC.
Hem baixat pel carrer Broadway i ara agafem Bovary.
Dinem, ja al East Side, al restaurant americà Freemans, carismàtic per la decoració taxidermista i envellida, en un curiós carreró: un burguer al plat i una truita de riu, correcte.
Ens arribem per la tarda al Chinatown. Ens sorprèn que els carrers aquí també són amples,
el nombre de paradetes de fruita,
menjar liofilitzat, ànecs penjats i,
sobre tot, el carrer de les barberies
a vessar de xinesos rapant-se.
Fotografio a la Mercè davant d’una perruqueria que té els cartells en xinès.
El barri té bons recons: àvies que juguen a cartes,
Little Italy, abans un gran barri on els que hi vivien eren realment emigrants italians,
és ara gairebé un carrer plè de restaurants i alguna botiga, em sembla que hi ha més turistes que habitants.
Pugem després cap als barris del Soho, Noho i Nolita. Descansem una mica al Café Noir i ens fiquem enmig d’aquest antic barri industrial de fàbriques reconvertides en botigues i residències de rics. Carrers tranquils, bonics i de passeig agradable. Veiem una tenda Apple de diseny curiós on venen I-Phones a 4$ (jà!). Com que a les 19h. faran un concert d’un tal Jonhatan Coulton, ens asseiem per escoltar-lo: una hora de bona música en directe, asseguts i gratis.
Sopem a un restaurant llatí del mateix Soho, el Idoya, bon churrasco en un ambient curiós. Tornem en metro al nostre cubícul. No ens han fet l’habitació.
Dimarts, 18 d’octubre
El telèfon no funciona, ens ho arreglen mentre ens deleitem amb les repetitives madalenes de l’hotel.
El Museu d’Història Natural, l’objectiu d’avui, es troba al Upper West Side, a l’oest de Central Park. Hi arribem en subway, i cometem el nostre 3r. error agafant la línia express que va per la via local: no para a la nostra estació destí, ves qui ho entén. Hem de tornar en sentit contrari.
El museu és al.lucinant: hi és tot en ciències naturals. M’impressionen particularment l’evolució de l’home, la sala dels meteorits, el planetari amb un bon video de l’evolució de l’univers… tenen dinosauris, però també tota l’evolució de les espècies, amb fosils increibles d’animals extingits. Llàstima que no hi ha audioguia, ens costa de seguir-ho tot en anglès.
Sortim del museu a dinar al vegetarià Café Blossons. Hi prenem uns guisadets de seitàn deliciosos, he de probar de comprar-ne i fer-ne algún plat.
Després tornem al museu i quan ens cansem ens en anem al Top of the Rock.
Aquest mirador a l’aire lliure, situat al Rockefeller Center, més al nord de l’Empire State, no és tan alt com aquest però precisament incorpora a la vista de la ciutat al propi líder en altura i forma un paissatge molt típic.
, i cap al sud el colós de King-Kong omple el cel de la ciutat.
Altres edificis hi posen els colors, camviants segons la nit o el moment.
A l’ascensor s’hi projecten imatges i so mentre contemples pel sostre transparent com viatges a gran velocitat. Abans de pujar ens han posat uns videos curts de la història del centre i del propi Rockefeller, tot molt cuidat.
Sota l’edifici hi ha una pista de gel molt cinematografiada, amb una estàtua que em fa pensar si el Sr. Rockefeller no tenia diners per alguna cosa més acurada o era un tema de bon gust. Tot plegat si estigués a un altre lloc ningú no ho fotografiaria.
En acabar, anem a peu al restaurant afrancesat Marseille, aprop de l’hotel, força bé. I a dormir, que ja és hora, encara tenim son, no ens acabem d’adaptar.
La cambrera no ens ha fet l’habitació, per 2ª vegada. Ens esperem a que la faci abans de anar a dormir.
Dimecres, 19 d’octubre
És el darrer dia i plou: ideal per visitar el MOMA. Recollim i deixem les maletes a la planta baixa, el robot guarda-equipatges no funciona i és substituit per un humà hispànic.
Caminem amb un vent que espallofa els paraigües, passar entre la gent és complicat. Agafem el subway fins aprop del Rockefeller Center per visitar l’edifici de la Chrysler , un gratacels art-decó amb un hall plè de granit i ascensoristes-segurata.
Molt aprop hi ha l’estació central o Grand Station, encara punt de sortida de trens regionals però també centre comercial. Encara i així , en entrar em sento transportat al segle passat. Enmig de la gran sala quadrada, amb un sostre de constelacions, hi ha un rellotge antic. Tot rodejat de les taquilles que he vist a tantes pel.lícules, m’és familiar.
Al MOMA hi trobem una cua impressionant, la gent omple el carrer sota la pluja i també un enorme hall. El caos és total. Pregunto si podem entrar directament amb el City Pass, sort que sí.
Anem directament a les plantes superiors a veure Dalí, Picasso, Van Gogh, Matisse… moltes obres famoses. També hi trobem quadres en blanc, o íntegrament fets de ratlletes a llàpis. Una “escultura” de un tamburet amb roda de bicicleta és pretesament “una fonamental aportació a l’art del segle XXI” segons la audio-guia en castellà.
Una sala plena d’andròmines em fa pensar en a quin container els llençaria la Mercè si els portés a casa.
Amb regust agredolç ens allunyem de les gentades àvides de cultura del museu i caminant per darrera vegada les streets i les avenues, entre tota aquesta corrent permanent de gent, dóna ganes de dir-lis “jeu una mica, home”, si ho sabés dir en americà.
Recollim l’equipatge de mà (el robot no va) i per 60$ un negre marxós que afirma que els de Brooklyn són bad drivers ens porta a l’aeroport en caravana, diu que és perquè plou.
Mengem unes fajitas a un restaurant del sud d’EEUU, ja després dels controls, servides per una cambrera amable com a tot a arrèu en aquest païs. Sortim quasi en l’horari previst (de 18h.a NYC a 8h. a BCN) i pel trajecte escric diari, veig una “peli” en americà i dormo una mica. Camviem de dia en ple vol.
Dijous, 20 d’octubre
L’Adrià ens recull a l’aeroport amb el cotxe i deixem a la Mercè a la perruqueria. Els edificis de BCN són petitons i la gent lenta. Fa la fresqueta que feia a NYC, però s’hi està molt bé. M’en vaig a la Boqueria a comprar de tot, sobretot peix per curar el jet-lag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada