Dissabte, 2 juliol 2011
Després de sopar un taxi ens deixa a El Prat per prendre el vol de Vueling de les 23:45 directe a Heraklion, capital de Creta. Truco al Javi Mozos, impecable en vestit llarg, despistant turistes.
Dormim les tres hores del vol a trocets, apretats, no hi cap ni una agulla. L’home d’elitecar.com ens dóna el cotxe i trobem rapidet l’hotel Evans, on dormirem dues nits. Són les quatre de la matinada.
Diumenge, 3 de juliol
Ens llevem tard i anem a esmorzar a una mena de McDonalds davant l’hotel. Ens donen uns cafès amb llet que ja porten sucre, i en afegir-ne queden insufriblement empalagosos. Agafem el cotxe per visitar Heraklion.
Visitem el museu arqueològic: l’estan renovant i només exposen una part molt petita, encara que força espectacular, del patrimoni sobretot minoic.
Veiem després el port venecià. S’han conservat també les drassanes i alguna muralla. Rodejat d’aigua hi ha el castell en restauració, no el podem visitar.
El restaurant Hipocampo està tancat, així que mengem al del costat, també ben puntuat al Tripadvisor, davant del mar, molt agradable. El pop al vi estava bo, el demés mediocre.
En acabar anem en el cotxe a Knossos, el palau minoic del 1500 A .C., contemporani de l’imperi mig egipci i reconstruït pel Sr. Evans d’una manera polèmica. No m’agrada gaire, l’Albert diu que sembla Port Aventura. Una guia professional de la fanfàrria, riallera i pesada, ens ilustra en anglès sota les poques ombres que hi ha al recinte.
Tornem a descansar al cutre-hotel, on tot és vell i descuidat, i anem a sopar a un lloc de la guia, al mercat, que està tancat. Ens decidim per un altre on hi ha una rossa que ha de aguantar a un grup de grecs grollers, s’acaba emprenyant. Nosaltres tampoc sortim massa contents del sopar, una vedella dureta i altres plats no gaire lluïts. Dormim amb son al soroll de l’escatxarrat aire acondicionat.
Dilluns, 4 de juliol
Tristos, amb molta pena, deixem el luxe de l’hotel Evans (el pitjor que recordem). Prenem la carretera de la costa nord direcció oest i ens desviem una mica per veure el poblet de Fedelle, en teoria on va néixer El Greco: bufonet, un petit riu i grans arbres que ombregen les tavernes i tendes on avies de negre cusen per als turistes.
Una bonica església bizantina, molt petitona i prop del poble, li dóna cert alicient.
A Agia Pelagia, concentració d’apartaments a la platja de nom xistós, hi fem un esmorzar força complet. Seguim cap a Rethimno.
Rethimno és gran com la capital i les seves carreteres són plenes de palaus venecians encantadors. Aparquem passada la platja, més avall del castell, i el visitem sota un sol cremador. Una esglesieta o mesquita amb forma de forn ceràmic (com el que hi havia a Altafulla i hi coïem porquets) la tenen tancada, i tot és mal cuidat: només són eficients per cobrar-nos l’entrada.
Torrats, baixem cap al restaurant Avli, el millor del poble segons les guíes. Els plats són elaborats (cabra farcida, p.e.) i el vi, bo. A més som al pati d’un antic palau venecià. Però una mica car
Passegem encara per aquest poble encantador. És ple de turistes, però les cases i carrerons estan cuidats i recorden temps medievals. Una font de pedra, famosa a les guies, compensa algún desastre com un transformador enorme penjat al costat d’una església cèntrica.
L’Adrià ens porta a Xania, on passarem sis nits i serà la base per veure l’oest de l’illa. A l’hotel Nefeli coneixem el recepcionista més totxo de Creta: 1) no ens aparta la valla de l’hotel per que podem aparcar, estant ell davant 2) ens dóna les dues habitacions en plantes diferents 3) la nostra sense activar la tarja que fa de clau 4) quan aconsegueix activarla resulta que l’habitació està ocupada 5) quan finalment ens instalem espanta a la Mercè ficant el cap a la habitació de sobte.
Apart d’això l’hotel és correcte: net, novet ben equipat i prop del
Ja instalats, anem pel carrer ultra-comercial que baixa al port a buscar l’Apostolis, restaurant on segons la guia s’hi menja bé. Hi trobem un cambrer que parla castellà-bolivià, molt amable, i mengem un calamar i seitons, tot fresc i bo, no car. El port és a vessar de restaurants i bars farcits de gent disfrutant de la fresqueta, molt agradable a la nit.
L’esmorzar del Nefeli és un buffet limitat: sindria, formatges, embotits senzillets, mantega i croissants massa dolços, però per 55€ l’habitació tampoc ens sembla incorrecte.
Avui anirem fins a Elafonissi, al sud-est, bastant allunyat. La carretera s’enfila passant per poblets fins a Elos i baixa per una costa sense pobles, molt més seca. Resseguint-la arribem a Elafonissi.
Dinem a una taverna, davant el monestir de Hrissoskalitssa, correcte, tornem a banyar-nos a la tarda entre peixets, aigua netíssima i aquesta sorra blanca entre roques.
Tornar es fa llarg, però ho compensem sopant peix on ens va dir la meva amiga Blanca, al Thalassino Agheri. Per trobar-ho ens falla GoogleMaps, doncs l’adreça del restaurant apareix al mapa en un altre lloc. Després de preguntar a un senyor descalç i panxut que porta un bitllet de 100€ a la mà, truquem al restaurant pel mòbil i l’Adria s’hi entén: aconseguim arribar-hi.
Mengem una roja, un peix llarg i un de fosc autòcton al grill. Força bo però carot. Les verdures d’acompanyament, 11€, el vi el millor que prendrem. Tot a una mena de port que recorda Es Caló de Formentera.
Dimecres, 6 de juliol
Ens banyem molt i fem fotos: si no fós per la gentada que hi ha fóra paradisíac. Hem dinat pollastre amb patates al barco, i a les 17:30 hi pugem per tornar.
El retorn és agradable, veient les illes i la península de Gramvousa. La tripulació s'ho passa d’allò més bé espantant als turistes en posar “I feel good” a tot volum. Alguna senyora gran balla amb ganes.
Sopem molt bé i variat al Portes, al carreró on hi tenen taules a la fresca. Conill, cabra, be… també els primers plats eren bons, i bé de preu. 
Ahir vam comprar els bitllets de bus per fer l’excursió a les gorges de Samaria. L’estació és just davant de l’hotel Nefeli. A les 7h. en punt estem esmorzant a l’hotel i a les 7:30h. esperem al husband d’una turista a dalt del bus.
L’autobús s’enfila muntanya amunt fins el pla d’Omalos. Paguem els 5€/persona per entrar a les gorges i comencem, entre una espècie de xiprés i pins autòctons, un descens llarguíssim, de 
Al final de les gorges s’arriba al mar, al poblet d’Agia Roumelli. Dinem el millor peix fins ara, uns molls exquisits i el peix fosc que ja coneixíem (encarà més bo), just davant del port. Després ens banyem a la platgeta del costat, tot pedrots però com sempre amb l’aigua molt neta.
A les 18h. pugem al vaixell que ens portarà a Sfakia. És l’únic transport del poble, doncs no hi ha carretera ni pista per vehicles en aquesta ampla part de l’illa. 
Pel trajecte veiem altres poblets, com Loutro, igualment aïllats, sense carreteres.
A Sfakia baixem com un ramat de bens cap els autobusos que ens portaràn a Xania per una carretera en ziga-zaga que voreja les gorges d’Imbros, semblants a les de Samaria. Estem cansats i l’autobus també ho sembla, va molt a poc a poc.
Dutxa i a buscar el Dynos, restaurant del port. No el trobem i repetim Apolonis, aquesta vegada el calamar no és tan bo.
Avui farem pocs km.: visitarem la península d’Akrotiri, just a sobre de Xania.
Passem per Kalathas fins la platja de Stavros, on van filmar “Zorba el griego”. Ens banyem i nedem molt. Anem a dinar, perdent el temps doncs confonem el lloc, a la paltja de Marathi. Mengem a una taverna a la platja, peix frec que ens ensenyen abans: un sard gros i peixells molt bons, no massa car. Tenim vista a la platja, escarbats camí del bany i (segons els nois) també dins del bany.
... i finalment una caleta, antiga pedrera, on ens donem el millor bany, a les 8 de la tarda. Tornem suant i depresseta, doncs es fa de nit i de pujada tot són pedres. Deliciós.
Repetim sopar al Portes, després de voltar perque estava ple. Força bé.
Com que estem aprop d’Elafonissi ens hi arribem i ens hi donem un bon bany. Tohom se’n està anant i no hem de caminar gaire per banyar-nos nus. Encara l’Adri em repta a nedar fins a una roca llunyana, avui he nedat més que mai abans a la meva vida.
Jugant a pales amb l’Albert em torço el dit índex de la mà dreta, em ferà mal molts díes.
Després visitem el monestir de Hrissoskalitissa, blanc i lluminós. Tornem per la carretera que ja coneixem, encara que agafant una variant que passa per tots de senzills poblets penjats a la muntanya pelada, lluny de tot arréu. Sopem, la nostra darrera nit a Xania, al Tamam, a dins el local am A.C. perquè al carrer és ple. No està mal.lament, però res a veure amb el Portes, que era el millor. L’Adrià surt a fer el palandenga, però no el deixen entrar enlloc tal i com va vestit, i ha de tornar, cambiar-se i a les 2h. ja ha tornat: és amb l’Albert dormint.
Diumenge, 10 de juliol
Avui marxem de Xania, finalment no m’acomiado de l’Einstein amb un kali-mera, kali-spera, kali-follin, com tenia intenció.
Ens aturem, ja a la costa sud, a Frangocastello, un castell de sorra a una platja, però fet de pedra i proporcions humanes. L’Adrià no baixa del cotxe de calor que fa.
Parem a la platja que segueix més endavant del castell, però s’ha de baixar per les dunes a un lloc que recorda Altafulla, i fa tanta calor que els nois no volen tornar a pujar o estar a la platja sense ombra. Seguim fins a Korakas: hem de baixar grans pendents en cotxe per banyar-nos a una platja on la sorra-palets petits crema tant que l’Albert s’hi juga diners amb l’Adrià a veure si arriba cremant-se fins on acaba la sorra-caliu. L’aigua, a més, té una capa superficial calenteta, però per sota és gelada i submergir-se és una trampa mortal. Juguem a veure qui fot a l’altre ben avall dins l’aigua, divertit.
Hem de anar a Plakias perque hi tenim l’apartament per a dues nits. Queda a la costa sud, just a sota de Heraklion. Dinem a Kanevos, un poblet penjat sobre unes gorges que surt a la Lonely perque hi ha una senyora que prepara més de 20 plats diferents que pots triar a la cuina: bon be i vedella guisadets amb verduretes, 40 € tots quatre amb vi i tot.
A Plakias, just a sota Kanevos, ens costa de trobar els Laberynth Studios perquè són fora del poble i una mica apartats de les platges, a peu de carretera sorollosa. A camvi té piscina, força espai, net i ben equipat per 40€/nit cada apartament. >Mentre els nois es tiren a la piscina, la Mercè i jo anem en cotxe i caminant fins les tres platgetes que hi ha a l’est.
Estan totes seguides i la del mig és nudista. Hi ha gent però són encantadores: ens banyem en dues de les tres, fa molta calor i l’aigua és netíssima.
Dutxa i a sopar a Plakias, al Christos, que l’amable sra. de l’apartament diu que és molt bo. Un peix melós enorme, en rodanxa, que el cambrer anomena “chernia” en anglès, ens fa disfrutar davant del mar. Dormim amb aire condicionat. S’ha girat vent
Esmorzem al mateix apartamentet, tots quatre en un, i en acabar anem a les platgetes de l’oest de Plakias. Hi ha poca gent i podem fer nudisme. Disfruto nedant en aquesta aigua tan neta i clara, anb peixets. Dinem senzillet al mateix poble i a la tarda anem a veure el monestir de Prevelli, visita estrella a les guies però amb poca substància: veiem el que es pot visitar en 20 min. El lloc és sorprenent, al cul del món mirant al mar de Libia.
Dimarts, 12 de juliol
Ja han passat els 2 dies de Plakias, i toca fer les maletes i cap a Agios Nikolaos, al l’est de l’illa, on he agafat dos apartaments per quatre nits. Així doncs recorrem el sud cap a l’est. Per visitar Agios Paulos ens acostem al mar.
Darrere el poble, sota una duna que costa de baixar, hi ha una bona platja, encara que avui el vent no és propici i les onades emprenyen per nedar. Sembla que ningú vigila les poques umbreles que hi ha, però quan marxem baixa un nano escarrenssit amb l’idea de cobrar als usuaris.
Tornem a la carretera i després de dinar ens endinsem altra vegada cap al mar per arribar a Matala.Matala és un poblet que era ple de hippies ja fa uns quants anys i que conserva terres amb flors de colors i cotxes-escarbat pintats amb motius de pau. Molts tenderetes d’artesania i motxil.lers pel carrer.
En front del poble hi ha una formació de roca plena de coves d’antics enterraments, i a la platja ens hi banyem, nedem i l’Adrià es guanya 5€ de l’aposta de si saltarà a l’aigua desde una altura considerable.
Com que som lluny d’Agios Nikolaos decidim tirar pel més ràpid: prenem la carretera bona fins a Heraklion i per la nacional encara millor ens plantem a Agios Nikolaos a bona hora.
Els apartaments de l’hotel Creta, amb vistes al mar i molt amples i còmodes, nets i amb bona terrassa, els porta una sra. molt amable que ens aconsellarà llocs per sopar, itineraris i fins i tot ens deixa un lloc per aparcar.
Anem a sopar a la taverna Itanos, que surt a la Lonely i resulta baratet i correcte, guisadets de be i cabra, síndria i l’etern raki.
Dimecres, 13 de juliol
No podem esmorzar a la flamant terrassa que tenim, hi fa un sol espatarrant. Després de suar per comprar menjar (pa, llet, formatge i ous) ens mig-perdem entre els carrerons empinats i amb graons, tan semblants tots. Anem carregats amb les bosses com autèntics cretins.
Ja tipets planifiquem el dia. Farem l’emblemàtica excursió a Vai, un gran palmeral protegit amb platges idíliquesVai és justa a l’extrem est de l’illa, a dues hores d’Agios Nikolaos per una carretera panoràmica però amb moltes corbes. Em fa por la posible gentada que podem trobar, però la sra. del Creta ens anima.
En arribar a Siteia sembla que s’acaba el món civilitzat. Agafem la carretera vella que puja entre matolls i bosquina de colors especials. A baix, el palmeral de Vai envolta la cala i s’enfila reseguint la vall rodejat de desert. Recorda Costa Rica o Perú, però no hi quadra l’entorn, tan sec. La platja és preciosa i plena d’umbreles i turistes, però caminem cinc minuts cap al nord i estem tan sols que nedem despullats fins una illa deliciosa.
Després, per fer el dia complet, dinem a un restaurant de pedra i fusta just sortir del palmeral: Metohi Vai. Hi mengem un exquisit i ben cuit entrecot a la parrilla i un vi negre de Creta excel.lent.
Tornem a Vai per la tarda, ...
... anem a la platja del sud i ens hi banyem sols. Poca estona perquè és tard i volem sopar al poble de Mohlos, recomenat per la sra. del Creta. Hi arribem de nit i a més al lloc que ens habia dit la sra. avui no hi tenen peix, però ens el mengem al local del costat. El propietari és un home que té família al Pais Vasc. El peix és bo però ens el fan amb tomàquet, sense netejar, i això l’espatlla una mica. Tornar és sempre cansat, de nit tan tard.
Dijous 14 de juliol
Al nord del poble s’extén una península i l’illa d’Espinalonga, relativament aprop. Avui la visitarem.
Aquesta illeta va ser una fortalesa veneciana, un poblet turc i una “leprosería” ja quan Creta va passar a mans gregues. Desde Plaka anem en barquet per turistes (7€ A/T) fins a la porta del castell. Cal pagar per entrar-hi (2€/p). Fa un bon sol que desincentiva el passeig entre restes de cases turques, muralles venecianes i cementiris de leprosos. De dalt de tot hi ha una bona vista, i tot plegat és curiós de veure.
Decidits a arribar als poblets que ens ha indicat la sra. del Creta (Paralia, Milatou…), pugem muntanya amunt a la punta nord-est sobre Spinalonga, un indret remot lluny de turistes, reducte de pastors i cabres. Ens fotem per una pista encimentada que es converteix en pista de terra, entre valls pelades amb pendents abruptes, allunyant-nos de tot sense saber de segur si podrem continuar o haurem de tornar pel mateix camí. Només pot passar un cotxe entre paret i precipici, i ric quan la Mercè em comenta què passarà si vé algú de cara: “Que farem?” – li contesto: “alegrar-nos!”
Al final la pista acaba en un grupet de barraquetes fetes d’andròmines on hi viu (potser) un home pelut i moltes cabres. Costa de donar la volta i refer el camí cap a la civilització.
Dinem a una taverna a Paralia, una mena de mero deliciós. Ens banyem a la platja i tornem relativament d’hora a sopar una truiteta a la francesa a la nostra terrassa amb vistes al mar, la lluna quasi és plena.
Divendres, 15 de juliol
Avui anirem a veure el sud-est: baixem fins a Ierapetra i continuem per la costa cap a l’est. Ens banyem i dinem a Makrigialos...
...i després seguim fins al monestir de Moni Kapsa, dominant une gorges per on caminem amunt en mig d’una vegetació de molts colors.
No ens toca el sol però fa calor.
L’Adrià ens porta després a una platja de sorra, ja tornant on es pot anar nedant a unes roques plenes de peixos. L’aigua està especialment transparent.
Sopem al “millor” restaurant d’Agios Nikolaos, el Avra Bistró: sembla un xinès, amb una agua que cau per un mirall i “farolillos”. El peix és mediocre i carot, quina birria.
Dissabte, 16 de juliol: el darrer dia!
Com l’avió surt passada mitja nit, a les 4:30, paguem l’hotel Creta i ens acomiadem. Tornarem pel sud i així veurem la costa a l’oest de Ierapetra.
Fem molts km. fins a Keratokambos, ja la familia es queixa de massa cotxe. Entre aquest poble i Tsotsouros hi ha una part molt verge, amb cases d’alemanys i platja molt tranquila. Ens banyem passat Keratokampos a un lloc que hi ha un semicercle de pedra sota els tamarius, no lluny d’una església. Dinem al mateix poble, molt bé,...
...i continuem fins a trobar un conjunt de cotxes aparcats, amb un camí que porta...
...a unes cales amb roques on ens banyem per darrera vegada.
Els nois fan els darrers salts i jo veig els darrers peixos, encara sense nostàlgia.
Ara hem de pujar aquestes muntanyes que aïllen les costes del sud per anar a Heraklion. La tarda és maca, fa quatorze dies que fa sol i l’illa es llueix per acomiadar-nos.
A la capital aparquem quasi al mateix lloc que a la anada, prenc una cervesa de 400 cl. per 6€ i anem a sopar al Lukoulos, el millor restaurant de Creta i recomenat per la Magda, un sopar excel.lent amb plats diferents ( bacallà!), bon servei i pati agradable.
Dilluns, 11 de juliol
A sota, no molt lluny, hi ha una platja de palmeres amb un riu que hi arriba, excursió emblemàtica. Quasi hi baixem per un camí en forta pendent per l’oest, però no ho veiem clar i hi anem en cotxe per una pista amb polsaguera i llarga que sembla no portar enlloc.
Com que ja és tardet (les 19h.) no hi ha ningú i podem passejar pel palmeral i el riu ple d’aigua tots sols.
L’any passat es va cremar en un incendi, però les palmeres han rebrotat totes i l’indret és espectacular
A més ens banyem al riu, malgrat el fort vent que fa. Els troncs negres i els salts d’aigua neta els recordarem.
L’Albert condueix a la tornada fins que una pedra als baixos em fa veure el risc de quedar-nos de nit tirats on no passa ningú. Repetim Christos, uns llobarros exquisits, l’un fet a la grillia fumat i no sé com (secret, diu l’amable cambrer)
Ja han passat els 2 dies de Plakias, i toca fer les maletes i cap a Agios Nikolaos, al l’est de l’illa, on he agafat dos apartaments per quatre nits. Així doncs recorrem el sud cap a l’est. Per visitar Agios Paulos ens acostem al mar.
Com que som lluny d’Agios Nikolaos decidim tirar pel més ràpid: prenem la carretera bona fins a Heraklion i per la nacional encara millor ens plantem a Agios Nikolaos a bona hora.
Els apartaments de l’hotel Creta, amb vistes al mar i molt amples i còmodes, nets i amb bona terrassa, els porta una sra. molt amable que ens aconsellarà llocs per sopar, itineraris i fins i tot ens deixa un lloc per aparcar.
Anem a sopar a la taverna Itanos, que surt a la Lonely i resulta baratet i correcte, guisadets de be i cabra, síndria i l’etern raki.
No podem esmorzar a la flamant terrassa que tenim, hi fa un sol espatarrant. Després de suar per comprar menjar (pa, llet, formatge i ous) ens mig-perdem entre els carrerons empinats i amb graons, tan semblants tots. Anem carregats amb les bosses com autèntics cretins.
Ja tipets planifiquem el dia. Farem l’emblemàtica excursió a Vai, un gran palmeral protegit amb platges idíliquesVai és justa a l’extrem est de l’illa, a dues hores d’Agios Nikolaos per una carretera panoràmica però amb moltes corbes. Em fa por la posible gentada que podem trobar, però la sra. del Creta ens anima.
En arribar a Siteia sembla que s’acaba el món civilitzat. Agafem la carretera vella que puja entre matolls i bosquina de colors especials. A baix, el palmeral de Vai envolta la cala i s’enfila reseguint la vall rodejat de desert. Recorda Costa Rica o Perú, però no hi quadra l’entorn, tan sec. La platja és preciosa i plena d’umbreles i turistes, però caminem cinc minuts cap al nord i estem tan sols que nedem despullats fins una illa deliciosa.
Al nord del poble s’extén una península i l’illa d’Espinalonga, relativament aprop. Avui la visitarem.
Aquesta illeta va ser una fortalesa veneciana, un poblet turc i una “leprosería” ja quan Creta va passar a mans gregues. Desde Plaka anem en barquet per turistes (7€ A/T) fins a la porta del castell. Cal pagar per entrar-hi (2€/p). Fa un bon sol que desincentiva el passeig entre restes de cases turques, muralles venecianes i cementiris de leprosos. De dalt de tot hi ha una bona vista, i tot plegat és curiós de veure.
Al final la pista acaba en un grupet de barraquetes fetes d’andròmines on hi viu (potser) un home pelut i moltes cabres. Costa de donar la volta i refer el camí cap a la civilització.
Dinem a una taverna a Paralia, una mena de mero deliciós. Ens banyem a la platja i tornem relativament d’hora a sopar una truiteta a la francesa a la nostra terrassa amb vistes al mar, la lluna quasi és plena.
Avui anirem a veure el sud-est: baixem fins a Ierapetra i continuem per la costa cap a l’est. Ens banyem i dinem a Makrigialos...
L’Adrià ens porta després a una platja de sorra, ja tornant on es pot anar nedant a unes roques plenes de peixos. L’aigua està especialment transparent.
Sopem al “millor” restaurant d’Agios Nikolaos, el Avra Bistró: sembla un xinès, amb una agua que cau per un mirall i “farolillos”. El peix és mediocre i carot, quina birria.
Com l’avió surt passada mitja nit, a les 4:30, paguem l’hotel Creta i ens acomiadem. Tornarem pel sud i així veurem la costa a l’oest de Ierapetra.
Fem molts km. fins a Keratokambos, ja la familia es queixa de massa cotxe. Entre aquest poble i Tsotsouros hi ha una part molt verge, amb cases d’alemanys i platja molt tranquila. Ens banyem passat Keratokampos a un lloc que hi ha un semicercle de pedra sota els tamarius, no lluny d’una església. Dinem al mateix poble, molt bé,...
(quasi diumenge, 17 de juliol)
L’Adrià ens porta a l’aeroport, patint de no perdren’s. Hem de fer una mitja volta, tot és fosc, però aconseguim tornar el cotxe a temps, i dormitem fins a les 3h. (jo escric aquest diari). A les 7h. estem a Barcelona. L’Albert s’en ha de anar a El Chate, als campaments telefònics d’Ordesa, i jo l’he de portar, així que dormo el que puc i esmorzo-dino. A les 20h. estic a casa molt cansat, però ha valgut la pena: demà dilluns podré descansar i la Mercè m’ha preparat un bon sopar. L’Adrià és amb la Carmen, així que soparem tots dos sols per primer cop en 15 dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada