Llançà_L'Escala_Girona en dos dies

Dos dies en BTT amb en Javi:  en tren fins a Llança, dormir a L'Escala i a l'endemà a Girona a agafar el tren.

El recorregut:



Dimarts, 29 de novembre. Primer dia

Ha plogut a Llançà. Quan baixem del tren a tres quarts de nou d’aquest dimarts tot és moll

La carretera que porta a Port de la Selva, ara sense el tráfic de l’estiu, voreja el mar reseguint la costa. Està núbol, no fa fred per ser finals de novembre.

Enfilem cap a La Selva i abans de arribar prenem una pista ampla que va pujant suaument entre camps abandonats d’oliveres. No hi ha una ànima, els marges que formen els bancals ja fa temps que no els cuida ningú. Molt avall es veu el poble blanc de Port, i molt lluny, Colera i Portbou.

No podem veure St pere de Rodes, és amagat enmig d’una boira espessa.

Per un corriolet entre matolls i bolets arribem a la barraca d’en Misses, ...

... un indret d’altres temps.

 Creuem la carretera que porta a Cadaqués i pugem cap el Pení, expoliat pels militars, area restringida als humans.

És el punt més alt de la travessa, 414 m., i ara baixem...

…deixant la nubolada cap al cap de Norfeu

Recuperem el sol enmig d’un paissatge illenc, repelat i mil cops cremat.

Aquí Ferràn Adrià hi va muntar el seu merendero,

hi esmorzem molt a gust.

Passem Roses, …  

… visitem Castelló d’empuries,  creuem la Muga i ens emboliquem en fang pels Aiguamolls de l’Empordà, s’els diu molls per alguna raó. Si a més ha plogut tant com per activar l’Inuncat,  el resultat és: peus mullats i canvis d’itinerari.

Els ocells ja no hi són, l’hivern és al caure. Dinem a St. Pere Pescador, a un llogaret oblidable, i a l’Armentera ens tornem a enfangar,...

… hem de tornar enrera per retrobar asfalt i, amb el sol baix, arribem a St Martí d’Empúries, de sobte retrobem el mar.

A l’Escala hi arribem fosquejant, són quarts de sis. Anem a la pensió Torrent, correcte, barata i cèntrica. Una dutxa reparadora, i a sopar veient guanyar al Barça, qué més podem demanar?

Dimecres, 30 novembre. Segón dia

L’Escala al novembre és de vacances, molts restaurants i cafeteries són tancats. Esmorzem en una petita pastisseria on una escalenca amable ens fa entrepans i cafè amb llet.

De Cala Mongó surt un sender GR que em fa recordar a en Juanjo: “ Los GR los carga el diablo”, i així resulta ser: pedregots en pujada inciclable porten a l’area militar que ocupava l’espai entre l’Escala a l’Estartit. Boletaires i gent sense pressa passeigen pel bosc, el trajecte és ara una pista fàcil i agradable.

Després de  l’Estartit ens endinsem als camps creats pel Ter. Negres en bicicleta, que pedalejen amb lentitud inversemblant, ens saluden amb parsimonia.

Hi trobem masies amb torres de defensa i hotels de luxe ben cuidats.

Esmorzem a les roderes de carro del pont medieval de Gualta.

En tot aquest plà als pobles de Fontanilles i Palau-Sator hi trobem avis passejant, negres recollint olives, tothom a poc a poc, aquí s’ha desterrat la pressa.

A Peratallada hi ha fotògrafs que no fotografíen, gent que instala antenes però que no les instala… aquí el temps s’ha congelat, nosaltres desafinem bellugant-nos amb pressa, estorbem, som estranys  en aquests pobles de gent clarament feliç.

Després de Canapost , …

…aprop de Castell d’Empordà,...

les pluges s’han emportat un pas pel riu: hem de donar una gran volta fins La Bisbal per recuperar el camí. Algun rierol ha inundat el camí …

… i en Javi aprofita per remullar-se els peus, sort que fa sol.

Monells sembla un bon lloc per dinar, amb les seva plaça porticada. Però ens tempta St sadurní de l’Heura: coneixem un bon lloc que vam compartir amb en Juanito, el gran absent d’aquesta sortida. (un abrazo, Juan).Val la pena desviar-nos, el dinar és força bò. Però ara ens espera la pujada a Les Gavarres.

Amb la panxa plena i el sol baix patim en algunes rampes explosives rodejats de sureres.

Com que hem de parar per descansar, aprofito per trobar un parell de ceps i un grapat de llanegues blanques.

Ens apartem una mica del cami per arribar-nos a l’esglesia de Sta. Mª del Montnegre, poc destacable. Tinc temptacions de arribar a Quart per carretera, però en Javi resisteix  i gràcies al seu coratge fem una bonica pista plena de boletaires carregats de rovellons i despres, ja quasi fosc, un corriolet humit i fosc que baixa fns a Quart.

Quart és molt aprop de Girona, i hi ha el carrilet que hi porta. Són quasi les sis i per tant ja és fosc del tot, així que posem les llums i enfilem el carrilet. Però com que ens hem separat i vaig sol, per culpa de la meva patositat en un creuament… em perdo!, al carrilet!. Total que acabo arribant sol a Girona per carretera, mentre en Javi m’està esperant.

Finalment aconseguim prendre el regional Girona–Barcelona i aquesta vegada còmodament arribem a casa a l’hora de fer el sopar. Demà tots dos a treballar. Hem estat uns privilegiats, en tindrem un bon record.

Dedicat a en Juan   Novembre-2011