Dia 1: dissabte, 30 juliol 2011 Casa –Ordesa–Espot–Mallafré–Amitges
Com que l’Albert és de colònies a El Chate (Sarvisé, vall d’Ordesa) l’hem d’anar a buscar abans de començar la travessa. Sortim a les 8:30 i a les 11:30, després d’esmorzar tots tres a Ainsa, el recollim content de veure’ns i enfilem una ruta transversal pirinenca en cotxe: Sarvisé-Espot, passant a prop de Benasqué, pel Coll de Fades, Coll de l’Espina, túnel de Viella, Port de la Bonaigua, Esterri i Espot.
La tenda de l’organització, Barnadal, tanquen al migdia, així que dinem a Espot depressa (14€.) L’objectiu és arribar al refugi d’Amitges passant pel Mallafré, creiem que per fer-ho necesitarem unes 3h.
L’home del Barnadal és un malcarat que no acompleix la promesa d’obrir a les 15:30, això ens fa perdre temps. Ni tan sols demana disculpes. Ens dona una bossa amb papers per segellar els refugis, una gorra, 2 mapes i una guia.
El cotxe el deixem a l’entrada del parc, i caminem en una tarda esplèndida pel bosc que volteja St. Maurici. El Mallafré és un refugi petit, amb una noia simpàtica que ens posa el primer segell i atén unes noies que no podran continuar.
El llac de Sant Maurici, en ser dissabte del primer cap de setmana on comença l’Agost, és ple de cotxes de turistes. Passem pel costat d’un salt d’aigua i enfilem amunt per la pista on els 4x4 porten gent a Amitges.
El refugi és ple a vessar. Com que hi arribarem a les 19h, al temps límit, ens hem de dutxar després de sopar, amb aigua calenta fent cua. A taula hi ha poc espai, les habitacions son per 30 persones i hi ha un trajín d’excursionistes que ens deixa catalèptics i no sabem com organitzar-nos. Ho posem tot a uns cubells de plàstic per entrar a l’habitació, així s’evita que les motxil.les s’apilotonin a la cambra.
El sopar és força bo, un estofat molt digne, sopa sosseta i una bona amanida. Coneixem una parella de St. Celoni jove i agradable. A les 10h, després la dutxa i preparar l’etapa de demà, a dormir que tocarà caminar.
Dia 2: diumenge, 31 juliol 2011 Amitges – Saboredo - Colomers
He dormit perfecte amb els taps i la màscara, la Mercè m’ha despertat una vegada perquè roncava. Es munta un guirigall estressant pel lavabo, vestir-se, recollir... nosaltres avui tenim temps, i aprofitem per esmorzar tranquils.
El camí deixa de ser pista enseguida, i s’enfila per sota el Pic de Ratera fins el port de Ratera.
Baixem fins el refugi de Saboredo, és molt petit. Hi mengem una mica i continuem avall fins que hem de pujar al coll de Tuc de Sendrosa, aquí entrem al circ de Colomers. Es veu la pista que puja desde Arties i Tredós fins a sota del refugi de Colomers. Baixem entre bosc fins el llac de Colomers. Resulta que el refugi nou és una mica més lluny, també sobre el llac. Ens dutxem amb aigua freda i sopem apretats molta farda: sopa de pasta, llentíes, mongetes, truita de riu i butifarra. Dormim en una habitació per 8 amb un home que ronca, sort dels taps.
Dia 3: dilluns, 1 d’agost 2011 Colomers – Restanca – Ventosa
Pugem amunt a plè sol (ja van tres dies bons) el coll de Caldes, entrant a una part plana amb algun llac amb aigua que cau com a les piscines dels hotels de Costa Rica.
Al coll hi ha la bifurcació per anar a Restanca o a Ventosa. Com que la carros exigeix que es passi per tots els refugis a segellar, hem de baixar i pujar pel mateix camí (tonteria?).
Deixem les motxilles amagades sota una roca i baixem entre pedrots un gran desnivell, la mama va poc a poc. Passem per un plà amb un gran llac i enfilem una altra baixada amb pocs rocs fins el llac amb presa a la Restanca.
Al refugi no podem resistir: demanem una llesca de pa amb tomàquet i pernil, a més de les barretes previstes. Amb això al cos pugem per on hem baixat fa poc, però ara, encara que és més esforç, no patim tant de cames i ens trobem a dalt abans del que pensàvem.
Dinem al costat del coll on hem deixat les motxilles, just on es puja al Montardo.
Per dutxar-nos amb aigua freda, sense llum i amb una sola dutxa per tanta gent, perdem tot el temps fins l’hora de sopar. Dormim en una gran sala, costa de que la gent calli per dormir.
Dia 4: dimarts, 2 d’agost 2011 Ventosa – Llong
Com que avui l’etapa en teoria és curta, esperem que tothom es llevi i deixi lliure el limitat bany. L’esmorzar és mantega i melmelada. Sortim els darrers, a les 8:30.
... es va convertint en una forta pujada que es va omplint de blocs de pedra enormes: és el coll de Contraix, la cosa més bèstia que hem fet mai. A més no prenem el pas que agafa tothom i quan ens en adonem estem saltant rocs gegants en pendents espantoses. La Mercè demostra el que esta patint en silenci. Ens plou quatre gotes, i finalment he de fer cinc graons en una pala de neu per creuar i empalmar amb el camí marcat.
Poc abans de arribar al coll, en la ziga-zaga entre pedres, ara ja com llambordes, una d’elles cau en trepitjar-la direcció a l’Albert o nosaltres. Veig la mort dels meus fills tan a prop, que em desespero. Un moment difícil.
A dalt, el collet és tan estret, hi fa un vent fort tan fred i la pendent a dues bandes és tanta, que la Mercè no hi vol estar ni un moment. La vista, però, és especial i m’arriba molt a dins, després de patir tant.
La baixada té també forta pendent i blocs de granit per saltar, però no és tant llarga. Així i tot ens va matxacant els genolls i el cansament s’acumula.
Després de l’estany de Contraix passem per una mini-estació meteorològica i la baixada no acaba mai, ara sense pedres.
El refugi es veu a prop de l’estany Llong, on hi vam arribar ferà uns 15 anys amb la M. Angels i els nanos petits, caminant desde Aigües Tortes. Estem molt cansats, amb els genolls adolorits, però hem arribat amb temps per prendre unes cerveses i una dutxa calenta per 2€/persona. (l’Adri,3€). La vedella estofada pel sopar, força bona. Dormim tots en una sola, sort dels taps.
Dia 5: dimecres, 3 d’agost Llong-Colomina-Blanch
Avui es “l’etapa reina”, la més llarga, i per això ens llevem més d’hora i sortim dels primers. L’esmorzar és molt pobre, però tenim energia per fer la pujada per bon camí cap l’estany i collada de Delluí. Ens anem trobant amb el grup de noies i guia d’Euskadi i les dues parelles de Màlaga, bona gent.
A l’altra banda de la collada, sembla un altre món: els espais són molt mes grans, els llacs de Cubieso, Tort... que queden sobre el Colomina són d’una altre proporció, amb l’Albert comento que ens recorda Islàndia, també perque és una mica ennuvolat.
Al refugi de Colomina fem un mos, en forma d’entrepà de pernil, anem be de temps. Recordem el 2004, quan per juny vam pujar aqui i vam veure els llacs nevats. Ara no ho estan, i els vorejem fins arribar al Pas de l’Ós, unes escales de pedra sense més dificultat que l’esforç de pujar. A dalt no hi ha cap ós.
Després, la collada de Saburó, altra vegada amunt, però sense gaire pedra.
La baixada fins que veiem el refugi és fàcil, però com que portem tants quilòmetres sembla no acabar mai.
L’Adrià es dóna un banyet en un petit llac, fa ventet i està ennuvolat, a mi no em ve de gust.
El refugi J.Mª Blanc, en un lloc idílic rodejat de llacs i pi negre, recorda Suïssa. A més està molt ben equipat, el millor de tots: 3 dutxes calentes, sabó, habitacions petites (la nostra, per 8 persones), espaiós, cafetera express, internet!, llum a les habitacions i un bon sopar amb pollastre rostit. Dormim en silenci, els companys són molt educats.
Dia 6: dijous, 4 de juliol Blanc- Mallafré-Casa
Avui acabarem la travessa. Esmorzem correcte, converçant amb un noi sky-runner, ens acomiadem del grupet de noies d’Euskadi i dels malaguenys i ens fem els xulos fent l’itinerari que surt voltant els llacs vora el refugi, més difícil per perdedor i puja-i-baixa.
Després d’empalmar amb el camí d’ahir enfilem cap al darrer escull de la travessa: la collada de Monestero.
La pujada té un bon desnivell i seguint el grup de bascs la fem per la dreta seguint el GR, i quan estem en mig del pedregal veiem altra vegada les marques grogues d’un cami fresat que puja sense rocs. Hi empalmem saltant o (com la Mercè) arrossegant-nos pel mig. La baixada és enganyadora: de sauló de primer, on els nois i jo baixem corrent, i més endavant terrabastall de blocs que ens enlenteixen molt. Fins i tot fem una grimpada en un barranquet on a un grup de joves sel’s ha caigut la motxil.la: la recuperen jugant-se la vida. Ja només queda baixar entre bosc per bon camí cap al llac de St. Maurici, que s’intueix entre les agulles d’Amitges i els Encantats. L’Albert i jo ens banyem al llac de Monestero. L’aigua és molt freda, però fa sol i estem acalorats: sobrevivim.
Al Mallafré posem el darrer segell, ens abracem: ho hem aconseguit. Ara hem de baixar a l’aparcament, una hora caminant que es converteix en 40’ perquè la Mercè es posa en mode skyrunner per arribar a temps per dinar a Espot. Ho fem al Juquim, hi trobem als malaguenys cansats i contents. Intercamviem mails i anem al Barnadal a per les samarretes.
Baixar en cotxe per la divertida carretera de Sort és un plaer després de tan caminar: Ho hem aconseguit!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada