Dijous, 15 de novembre
Embarquem cap a Fuerteventura les 10h. en un vol barat de Ryanair i a les 13h. de Canàries som fent cúa a la Hertz per tenir cotxe, també molt barat, 3 dies 46€ sense fiança.
Només començar a conduïr ens adonem que l’illa és peculiar: més montaruda del que prevèiem, de temperatura més fresqueta (com avui mateix a Barcelona) i el cel lluminós però mig tapat. A Villaverde, on dormirem, dinem al restaurant El Horno: un cabrit poc lluït i un impresentable conill al mojo picón i salmorejo, acabarem deixant-lo. A més, carot. L’hotel rural Mahou té un entorn agradable, amb cactus i plantes tropicals sorprenents. L’habitació és gran, està ben decorada i neta, força bé.
Com que són quarts de cinc i a les sis ja és fosc, ens baixem a El Cotillo, un poblet amb platges que mira a l’oest i així veure la posta de sol. Caminem desde una antiga torre-castell rehabilitada que es pot visitar, seguint les platges i els petits espadalls. Enormes onades arriben desde lluny amb gran terrabastall. Un grup de nens són a l’aigua, sembla molt perillós. Passegem per la sorra, no fa vent; la temperatura és agradable i potser ens banyaríem si no fos per les onades.
El sol s’amaga dins del mar i prenem una cervesa sense alcohol, ja fosc, al mateix El Cotillo. Després ens arribem en cotxe al far del poble i amb la nostra llanterna resseguim un caminet amb cartells informatius, no som els únics doncs veiem llums entre les roques descobertes, lliures del mar en ser marea baixa. Sopem a l’hotel, una vieja i dues cabritillas, a la espalda i fregides, tot peix fresc força bo.
Divendres, 16 de novembre
L’esmorzar del Mahou està molt bé, amb meló, papaia i un raïm rosat molt gustós. A la terrassa s’hi està fresquet i és agradable, sembla que el temps és molt canviant, amb núvols que corren espiritats i tant fa sol com vol ploure.
Un dels encants de Fuerteventura és el parc natural de Corralejo. A la costa, al sud d’aquest poble, hi ha una extensió amb dunes de sorra blanca que arriben al mar. Al davant, l’illa de Lobos, de color fosc, compòn un paissatge captivador.
Fent puja-i-baixa per les dunes arribem a una part de la platja on no hi fa tantes onades, i quan el sol escalfa ens banyem, l’aigua té temperatura d’estiu a la Costa Brava. Nedo una mica, però amb precaució, per les onades i algunes roques que costen de veure. Quan surt el sol la sorra blanca llueix molt, sense onades fóra “formentéric”.
Dinem a Corralejo, al restaurant Cofradía de Pescadores, sospito que és només un nom: una sama, gran com una dorada i bona textura, uns pescaditos grans i sossets. El lloc, una terrassa davant del muelle chico, té vistes a un mar més tranquil, el port antic del poble queda ben resguardat.
Fa una tarda lluminosa. Continuem explorant el parc natural, baixem fins el Puerto Holandés mirant si podem pujar l’imponent Montaña Roja.
Seguim una pista de terra que porta al nostre poble de Villaverde entre camps abandonats d’atzavara (agave), cabres i volcans, es fa estrany tan despullat i també aprop de l’aglomeració de cases de Corralejo.
Ja a l’hotel, ens decidim a quedar-nos dos dies més a l’illa. Reservem la casa Isaitas, al sud. I a Lanzarote, la casa Tomarén.
Sopem a Casa Marcos, un be amb fruits secs exquisit i un costellar de porc molt bo però massa quantitat. Bon servei i entorn agradable. La carta va en una pissarra, porten els plats per compartir l’un darrera l’altre i no posen estovalles ni tovallons de roba. 32€ tots dos.
Dissabte, 17 de novembre
Veiem el sol per la finestreta en despertar, però després de la dutxa ja plou. Torna a fer sol després d’esmorzar, un embolic: deixem l’idea de l’illa de Lobos i ens decidim a pujar la muntanya sagrada de Tindaya desde el poble de mateix nom.
El trajecte és curt però amb forta pendent.
Desde dalt, el cel canviant, el mar i les casetes blanques disperses entre el verd i ocre de la roca volcànica tenen personalitat pròpia.
Baixar és més difícil, tirant pel dret per un itinerari poc marcat. Dinem a Lajares, en una taberna molt senzilla de menjador ple d’especialitat cabra estofada. Força bona i amb una amanida compartida, 20€.
Desde Lajares agafem un camino natural de pedra que porta al volcà Caldero Hondo, en circuit circular. Se-n’s posa a ploure de sobte i diverses vegades, sort dels cangurs i de que no fa fred. El cràter té fondària (60m.) i de dalt es veuen Corralejo i El Cotillo, rodejats de cràters antics enmig del no-res.
Una mica mullats, descansem a l’hotel abans d’anar a sopar a casa Marcos, volem probar la resta de coses que ens vam deixar ahir: ens hi zampem un carpaccio de tonyina, mitja ració d’ous farcits estil Marcos i una carrillera al vi, tot molt bo i de preu correcte. Les quantitats, en compartir 2,5 racions, queden clavades: aquests canaris deuen menjar com ànecs de fer foie.
Em llevo felicitant a la Mercè que fa 51 anyets, primera vegada que el celebrem de vacances i no és mala cosa. El dia és clarament millor que ahir i anem a visitar l’illa de Lobos. Recollim i ens acomiadem.
A Corralejo fem el préssec rellogant el mateix cotxe 2 dies més a doble preu: la oferta de Faycan per internet a Hertz no la poden perllongar, i desde un locutori no podem contractar-ne un altre per ser massa tard. A més hem d’agafar el vaixell de les 13h. Ens cruspím un pop a la gallega en una terrassa i ens embarquem cap a l’illa.
Lobos és petita i quasi tot l’espai és protegit. Ens arribem caminant a una zona anomenada Las Lagunitas, com aiguamoills de colors vius, nets per les darreres plujes.
Em banyo al Puertito, entre peixos, amb poc sol i menys fondària.
A Pàjara trobem la casa Isaitas on he reservat. El propietari, l’habitació i l’indret en general són agradables. Sopem unes sardines marinades molt encertades, lasagna de verdures i pernil canari asado. El postre, el millor de tot, figues naturals en almíbar.
Dilluns, 19 de novembre
L’esmorzar és molt complet i bò, i a més el pati de la casa és senzill i encantador. El propietari ens informa sobre quins indrets de la península de Jandía, al sud, són els més bonics i ens deixa llibre i mapes, molt amablement.
Baixem cap a Morro Jable, una aglomeració d’hotels i apartaments, i ens endisem per la pista que creua el parc natural de Jandía. És un paratge desèrtic, pelat, de muntanyes volcàniques i platges abrigades a sotavent. Però en creuar la cadena muntanyosa veiem un paissatge grandiós, d’aquells que et queden clavats a la retina: una platja immensa envoltada de munts volcànics, de colors vius. Baixem a l’aglomeració de barraques de Cofete. La Mercè no vol arribar-se a la platja.
En retornar, fem fotos a la minça vegetació de cordón canario
Ens banyem a la platja de La Rajita (jo) i ens en anem a dinar a El Puertito, una caldereta de cherne i mero molt bona. El gofio, fet de sèmola de blat i altres cereals i en quantitat increible, no ens l’acabem, però sí que fem feina amb l’olla de peix.
Sortim del parc, ja quarts de cinc, i de camí de tornada ens baixem a l’immensa platja de Sotavento de Jandía.
No només és molt llarga, sino també enorme d’ampla. Molts ocells hi picotegen,
i mentre caminem cap al nord veiem com sembla pujar la marea i el sol es va amagant.
Tot té una llum neta i brillant, molt agradable.
Són els darrers moments de Fuerteventura, hi haurem de tornar.
Altra vegada de nit per les corbes que pugen a Pájara, ens espera un cabrit al forn, uns canalons de verdures de l’hort i una de les millors amanides verdes que he menjat. Mango espectacular de postre. Demà, recollir i cap a Lanzarote.
Dimarts, 20 de novembre
Ens mengem el darrer esmorzar de l’Isaitas, amb melmelada de préssec d’un aroma espectacular i la tranquilitat del seu pati. Ens acomiadem d’en Jose i fem camí cap al nord, al port de Corralejo a prendre el barco de Lanzarote.
De camí veiem peixos voladors, una tortuga de mar… i també que no podrem recollir el cotxe fins a les 17h. perquè la oficina de Playa Blanca de Hertz tanca. Patim perquè ens poden anular la reserva. En arribar deixem les maletes a la Cofradía de los Pescadores i anem a fer una nova reserva a l’internet del poble. Dinem bocinegro i cherne a la espalda i lloguem ràpid el cotxe, a les cinc: 84€+ diposit benzina plè pels 7 dies, qué barat.
Es va fent fosc mentre conduïm per primera vegada per Lanzarote. En endisar-nos, el terra es fa negre, és clar que aquí han passat coses catastròfiques. Creuant La Geria veiem còm els pagesos han construït semi-esferes de pedra a la sorra que aixopluguen les vinyes del sol i retenen la poca humitat de l’indret. Hi ha bodegues que anuncien els seus vins pel camí.
Dimecres, 21 de novembre
L’esmorzar és molt correcte, amb fruita de càmera, pà de molts tipus, formatge, pernil dolç, ous ferrats o truita fet al moment… llàstima de cafè de Melita (la Caroline és anglesa). Però el lloc és relaxant.
Veiem pondre’s el sol a les salines de Janubio, prenent una Dorada sense alcohol. Comprem pa i formatge a Yaiza i sopem a la nostra mini-caseta oriental, fa fresqueta.
En aquest cas l’obra em sembla meritòria i la vista sobre l’illa Graciosa, amagada fins ser a dins del mirador, és espectacular. Un cafè amb llet mentre el sol es pon i a resseguir en cotxe una pista asfaltada per sobre l’espadall de les salines, davant la Graciosa. Després passegem, ja fosc, per Haría, poblet senzill i curt de veure. Retornem, dutxa i a sopar a La Cantina de Teguise, una bona mitjana de vedella. Ens porta poc temps arribar-hi i el lloc és agradable, sembla una cantina medieval.
Dilluns, 26 de novembre
... amb cels de pluja i llum que a estones llueix en la nostra darrera tarda a Lanzarote. Ens relaxem a can Tomarén i sortim a sopar a La Cantina un entrecot bonet, això s’acaba
Dimarts, 27 de novembre
Dijous, 22 de novembre
Visitem el nord de l’illa: comencem aribant-nos a Haría, bonic poble blanc en una vall de palmeres. Més al nord hi ha Los Jameos del Agua, una cova amb un llac soterrani on viuen uns petits crancs cecs inútils per fer arròs però molt valuosos per fer pagar als turistes l’entrada en aquest bar.
Una mica perplexes per la atrevida transformació, anem a la Cueva de los Verdes, en la mateixa perforació que un riu de lava va crear desde el volcà Corona. És curiosa de veure, de dos pisos i amb sorpresa final, i amb tot això se-n’s fa l’hora de dinar. A Arrieta, com que El Amanecer tanca els dijous, ens trinquem un arròs amb llamàntol molt digne a El Marinero, més car que els del voltant però amb més carta i aspiracions.
Després del bon cafè arribem a la punta nord de l’illa, al Mirador del Río. Aquí Mr. Manrique o la seva franquícia van transformar una antiga posició militar en un bar-mirador molt amagat a la roca, de finestrals lluminosos i poc impacte ambiental.
En aquest cas l’obra em sembla meritòria i la vista sobre l’illa Graciosa, amagada fins ser a dins del mirador, és espectacular. Un cafè amb llet mentre el sol es pon i a resseguir en cotxe una pista asfaltada per sobre l’espadall de les salines, davant la Graciosa. Després passegem, ja fosc, per Haría, poblet senzill i curt de veure. Retornem, dutxa i a sopar a La Cantina de Teguise, una bona mitjana de vedella. Ens porta poc temps arribar-hi i el lloc és agradable, sembla una cantina medieval.
Divendres, 23 de novembre
Fa un bon sol, ens en anem a la platja del Papagayo, al sud-est. És a dins d’un espai protegit i fan pagar 3€/cotxe, però està verge, sense cases. La platgeta és molt recollida i no hi ha onades ni vent, l’aigua és netíssima i plena de peixos i … turistes! Per fí passem quasi calor i tenim un veritable dia de platja, nedo entre peixets petits i d’altres de més grans que crec hem menjat en algun lloc. La quantitat em sorpren, a mi que vinc d’una costa esquilmada.
Anem a dinar a Playa Honda, buscant l’Emmax que ens recomenà l’Anna Mesas. Un aborígen seixantó que camina a bon pas pel solejat passeig ens recoman la Casa Tere, tots dos llocs són al final del passeig i ens acompanyem seguidet-seguidet.
A l’Emmax i esquivant el sol que va caient ens mengem un magret i una part de paletilla de be, tot ben guisadet, força bé.
En acabar anem a Arrecife i donem un volt per el Charco, una petita entrada de mar que antigament era el port: només hi caben barquetes petites. L’entorn és humil i senzill, però en pondre’s el sol té la seva gràcia. La resta, excepte un petit castell a l’aigua, no val el viatge. Ja fosc visitem el Museo de Arte Contemporáneo, molt petit, en un altre castell de les afores que té alguna sorpresa arquitectònica. I cap a la caseta a sopar pa i formatge, que tenim poca gana.
Dissabte, 24 de novembre
Avui fem camvi de casa, mudança a millor, de la Maui a la Kintamani ,una casa més gran: guanyem metres, una planta més i la decoració és mes xula, tot portat desde Bali i fet com les casetes d’allà Indonèsia.
Tenim preparada una excursió, però veient el dia que fa ens en tornem a la cala Papagayo. L’aigua és més quieta, i la platja té un color més verd i lluent. Puc nedar més lluny i veure més peixos, la Mercè s’anima amb les ulleretes noves que li he portat. També fem un volt per les altres platges, no són tan recollides però fan un entorn agradable.
Dinarem a la Casa Tere que ens va recomenar l’avi caminador d’ahir: rodejats de gent del poble, més econòmic i sorollós però molt correcte. El tiramisú és millor que el del competidor del costat Emmax.
En acabar ens arribem a Playa Quemada, senzilla agrupació de cases entorn d’una cala de rocs volcànics negres que té sorra a l’extrem més distant. Ja és tard i com que mira a l’oest se-n’s fa fosc tornant per un corriolet per l’espai natural, una caminada per aquí estaria bé. Retornem per Arrecife a la nostra enorme i nova casa de dos pisos i per set persones, i anem a sopar a La Cantina de Teguise, pasta força bona i estofat en vi, també de bon menjar.
Diumenge, 25 de novembre
El dia es lleva més tapat, però més endavant es va aclarint i acabarà fent un dia assolejat. Primer visitem el mercat de diumenge de Teguise. Hi ha artesans que fan quadres amb sorra natural, coses de pell o roba. L’interior de molts edificis s’ha convertit en petites botigues, llocs per tastar ví… és molt animat i bonic de veure.
En acabar, decidim fer una excursió pel nord de l’illa que he trobat al Wikiloc i a la web d’un grup de caminants “termesano”: baixar desde les muntanyes de Famara fins la platja de mateix nom, davant La Graciosa, per la ruta antiga de Los Gracioseros; recórrer la platja i tornar a a pujar per la ruta de la gent que carregava la sal desde les salines de la mateixa platja fins a dalt a Teguise: la ruta de Los Salineros.
La baixada es fa per un corriol molt arreglat, amb bones vistes. Has de mirar de no rodolar amb les pedretes volcàniques rodones del terra.
A baix, la continuació de la platja de Famara, deserta i enorme, fa pensar que som a un indret remot. Ens banyem a l’extrem sud, més abrigat del vent que arrossega sorra i fins i tot fa mal a la pell núa quan bufa fort. No portem tovallola, ens aixuguem amb la meva samarreta i ens centrifuguem al vent.
Avancem cap al nord sense marca de camí, seguint el track del GPS. Un ocell semblant a una perdiu però més gran i de cap diferent s’allunya en veure-n’s.
A partir d’un punt el track ens porta per una canal de pendent grimpadora, creat per l’aigua i les esllavissades, és difícil i sembla perillós, de vegades les pedres cedeixen en trepitjar-les. La Mercè es porta com una valenta. Hem de trobar l’antic camí de Los Salineros, però desde baix no es pot ni intuïr, no anem per cap camí.
Hi ha un moment, pero en que seguim la corba de nivell per el que ja veiem que és la resta d’un corriol antic: va resseguint el barranc cap al sud. Hi ha molts llocs on les esllavissades l’han malmès i cal mirar-s’ho bé per no arriscar-se a un ensurt. La Mercè es va preocupant per si no podessim continuar i haber de fer el camí enrere, probablement ja fosc. Portem aigua, menjar i una llum, però en sentit baixada ho veig realment negre: no tenim ni gana de l’incertesa que patim, i en acabar, a les 16:30, dinem pa i formatge a dalt de tot, ja tranquils.
Com que ens queda una estona de sol, ens arribem a visitar el Jardín de Cactus, petita pedrera reconvertida en un recull d’aquestes plantes
... molt coquetó i d’espécies sorprenents. Ja fosc ens arribem a El Charco. Sota la lluna hi veiem una piscina natural arreglada per banyar-s’hi. Ens arribem a sopar a Arrieta, a El Amanecer. Un sabrós i ben cuit cherne a la espalda, el millor del viatge. Cambrers hiperactius, molt amables, força bé. Curiós que tanquin a les vuit, a las nueve en casa. La tornada és més llarga que de costum però ens espera la nostra mansió balinesa, Kintamani. (Eleccions d’avui: Mas no té majoria absoluta.)
Plou i està tot tapat amb boires i arc de St. Martí pel voltant, però no fa fred (17º) Decidim buscar Los Charcones, una col.lecció de piscines naturals a l’extrem sudest de l’illa. Pel camí van caient ruixadets suaus, una pluja de gotes mitjanes arrossegades pel ventet, de lluny es pot veure on cau, una mena de boira densa allà on descarrega.
Intentem aproximar-nos a Los Charcones pel nord, però no ho trobem. Arribem pel sud a Playa Blanca i remuntem la costa enmig d’un desgavell de cases fetes i a mig fer, carrers afanalats que no porten enlloc, la bombolla inmobiliària desinflada de Lanzarote. Ens acabem ficant a l’abocador municipal i abandonem la recerca.
Ens arribem al far de Playa Blanca i sota la pluja anem al centre d’interpretació de Timanfaya, un edifici modern i agradable, a Tinajo. Dinem al bar Stop de Yaiza, un estofado i atun encebollado, amb cerveses i cafè per 14€ tots dos.
Sempre amb pluja intermitent, visitem el Monumento al Campesino: estàtua i també imitació de una antiga casa majorera.
Acabem la tarda passejant per l’immensa platja de Famara,...
... amb cels de pluja i llum que a estones llueix en la nostra darrera tarda a Lanzarote. Ens relaxem a can Tomarén i sortim a sopar a La Cantina un entrecot bonet, això s’acabaDimarts, 27 de novembre
Ha plogut molt i a Arrecife hi ha hagut inundacions, una mica acollonits per les notícies que ens dona la amable cambrera del Tomarén: hi ha aigua per tot arrèu.Deixem el cotxe a Playa Blanca, pugem al barquet de la Romero i cap a Fuerteventura. Aquí també ha plogut, més que quantitat és que ha estat en poc temps. Però el que realment passa és que carrers i carreteres estan fetes sense tenir en compte la pluja, una imprevisió que la gent del pais en fa responsables als polítics locals.
Autobús fins a Puerto del Carmen, taxi a l’aeroport per 12€ i a volar després de veure com un no-passatger negre intenta entrar a l’avió per la força.
Ha anat bé acabar amb dos dies de pluja, dóna més ganes d’arribar a casa. Fa fred a Barcelona, però retrobar-nos amb l’Adrià i l’Albert és del millor del viatge
Bonitas fotos, por lo que comentas una buenas vacaciones.
ResponEliminaSaludos