El Meridià Verd

Dilluns, 5 de novembre 2012

Després d'un cafè amb llet a Ribes, ja a les 9:20 ...

... pugem per carretereta fins el coll de Jou, sota el Taga, creuant el petit poblet de Bruguera. Esmorzem al sol amb bona temperatura,...

..i també per asfalt ens fotografiem a l'església de St. Martí d'Ogassa, creuem Ogassa i pel costat del carrilet ens acostem baixant a St Joan de les Abadeses

Despres de creuar un emocionant pont penjat, perdem al Joan però el recuperem gràcies a la tecnologia mòbil

Un trocet curt de carretera fins agafar la pista que porta al Coll de l'Home Mort

La pujada és fàcil i la faixeda plena de colors que creuem ens fa disfrutar força del trajecte.

Les alzines apareixen a la cara sud, i després de la collada  de Sentigosa baixem a dinar a Vallfogona del Ripollès.

Unes faves i peus de porc molt ben fets al bar del poble de nom d'acudit fàcil (La Polla) i en sortir aprofitem per perdre al Juan i en Fede, així que entre la hora i quart de dinar i els 18 min per reagrupar-nos anem preparant la arribada nocturna a Vidrà.

Tot aquest tram de pujada  fins la Creu de l’Espinal i la baixada fins el poble són molt salvatges,

el sol es pon i els darrers km són de camí pedregós amb fang i fulles. Si fós de dia ja seria dificultós.

Posem les llums i patim alguna caiguda, mes embrutadora que dolorosa. Enfangats i amb peus mullats arribem quasi a les set a la Fonda Serrasolses, on pasarem la nit després de una dutxa reparadora i un sopar molt correcte. Dormo com un tronc.

Dimarts, 6 de novembre 2012

Desenfanguem les bicis i ens cruspim unes torrades amb embutits, fa més fresqueta i es veu núvol. Una foto al roure de la Creu d’Arç ...

i a baixar per un poc ciclable camí de ferradura resseguint les gorges del riu Ges. Tan de ferradura que ens perseguim amb un grupet de burros molt fotogènics.

Una ensopegada amb una cadena i relliscada dins del mateix riu i ja som al Forat Micó,

... aquí comencem a creuar la plana de Vic sempre per pista o petites carreteretes, el paissatge ja no és tan espectacular.

Creuem Roda de Ter per tot de carrers antics en contradirecció, passo per Tavèrnoles sense adonar-me i a St Julià de Vilatorta fem un cafè amb llet, ja és quasi la una. Seguim per una carretereta que passa per Vilalleons i empalma amb la de Seva. Però abans, a Sobrevià, la deixem per pujar per una pista molt dura, de pendents explosives i més llarga que un Sálvame de Tele5. Ens hi arrosseguem com podem, a estones a peu i altres a pas de cargolí.

En Fede aprofita per trobar rovellons que quedaràn esmicolats a l’alforja. Deshidratats ens amorrem a la font Pomereta i per un sender inciclable, deixant St Segimón a l’esquerra, assolim els 1333 m. Per arribar a Collformic i la terra promesa en forma de petit bar queden 200m. de desnivell avall. Però… el bar és tancat, i una mica gelats i ja defallits ens mengem les darreres restes d’aliments que portem.

Creuem el plà de la Calma poc a poc, i davant del Sui prenem la pista de baixada de Vallfornés: 13 minuts de descens trepidant, amb rocs restes de desprenements que la fan perillosa, 600m de desnivell fins la masia. Ens reagrupem contents doncs sembla que arribarem amb llum (són les 17:20, el sol es pon a les 17:40). La pista baixa pel pantà de Vallfornés molt ràpid a Cànoves i ja per carretera amb la llum posada arribem a l’estaciò de La Garriga.  Són les sis, a casa a les 8:30. Estic fet polç. Sort que demà treballo