Continuem mentre comença a ploure fins les inkpots, unes basses petites d’aigua que
per algun motiu agafen diferents colors. A més, en surten bombolletes i ones
desde el terra, és bonic i curiós. Aquestes llacunes estan on la vall s’obre en
una gran esplanada d’herba rodejada de muntanyes.
Ha sortit el sol i dinem al costat del riu que ha
arrasat el pont que permetria continuar vall amunt.
Baixem nosaltres i molts omnipresens mosquits,
ja fa calor. Fem un berenar a la caravana i anem al poble a comprar.
L’Albert
aprofita que hi ha wi-fi per
assabentar-se dels horaris del 2n any d’enginyeria informàtica, s’haurà de
conectar de matinada el dia 25. Jo contesto correus de la Pedals de Foc.
Després de sopar un
arròs amb pollastre, l’Albert continua amb el seu tema, avui no hi ha mentider.
Dimarts, 23 de juliol: Lake Louise
Deixem Banff per pujar 50 Km. fins a Lake Louise, no
hi ha lloc a cap camping: hem arribat a les 12:30 i està tot ple, haurem de
tornar a l’àrea de overflow.
Aparquem amb molta sort davant del llac i anem a fer la gran excursió:
primer, per sobre del llac, ens arribem fins el Tea House que es troba sobre el llac
Agnes.
Pugem a un mirador que hi ha just al damunt i després al refugi-Tea House ens hi prenem un cafè de marro i un te amb jengibre
repel.lent. Sort dels dos troços de pastís casolà: 30$.
Continuem després el millor trajecte fins avui al
Canadà: la ruta de les 6 glaceres,...
...que puja fins el gel del circ glaciar on acaba la
vall del Lake Louise
Hi ha troços de tartera i pedretes soltes,
la Mercè amb espardenyes pateix però arribem a
sobre el gel, un indret imponent.
L’Adrià i l’Albert baixen corrent tipus Kilian
Jornet fins la caravana, la Mercè i jo xino-xano amb les motxilles, quan
arribem a baix els nois ja estan dutxats. L’Adri condueix per primera vegada,
fins l’ares de overflow, que sembla
que ara és de pagament, amb tauleta en entrar. Sopem patata amb espinacs i
salmó a la japonesa.
Dimecres, 24 de juliol: Lake Louise
Marxem de l’area de overflow en direcció contrària, hem de
fer la volta creuant l’autopista. Curiós que facin ponts per que creuin els
óssos i en canvi no hi hagi on donar la volta en més de 25 Km. sense jugar-se la
vida.
Arribem al llac Morraine després
de fer el numeret dels campings: no poder reservar, i entrar a buidar i omplir,
avui gratis! La carretera puja, i poc abans d’arribar ja es veuen cotxes i
caravanes aparcades a la vorera. Hem de fer el listillo i aparcar a la zona prohibida a RV.
Hi ha moltes excursions posibles,
decidim intentar arribar fins l’Eiffel Lake i allà pensar si continuem fins el
Wenkchemna Pass (5,6+4,1)x2 Km. Seria l’excursió més llarga i difícil de
l’entorn.
El llac Morraine té un bonic i sorprenent color
blau cel intens, potser les fotos semblaràn retocades. Se’l veu entre els avets
pel bosc mentre pugem pendents dels óssos: aquí també hi ha cartellets i obliguen a anar en grups de quatre, el spray no cal.
El que sí que trobem és alguna marmota, no s’espanta
de veuren’s
A mesura que anem guanyant altura desapareixen els
arbres i podem veure més clarament la vall dels 10 pics: són al davant nostre i
ens acompanyaran cap al petit Eiffel Lake.
Entre ells baixen rius de gel, glaceres de gran pendent, curtes, que fonen abans d’arribar al riu que alimenta el Morraine.
Veiem marmotes, ratolins
i esquirols. Trepitgem neu molt aviat, I després roca solta que
desanima a la Mercè. Podem beure aigua que brolla d’entre les roques o de sota
la neu, fresca i bona.
Una combinació de pas amb neu i pedrera de grimpada
fa clavar-se a la Mercè, costa entre tots, d’animar-la a fer el darrer troç.
Val la pena: és curtet, i en trobar-nos a l’altra
banda del coll, a una altra vall, recordem moments similars que hem viscut
junts: el pas dels gosolans, p.e.
La vall que hi ha a sota és més desolada, no hi ha
camí per baixar-hi, no estem en un pas en realitat.
La tornada té l’al.licient de
veure la vall davant nostre, el trajecte és més vistós. Però els passos difícils
ho són més. Té un mèrit immens que la Mercè hagi volgut fer els més de 19 Km. i molt desnivell que
hi ha, amb el dit trencat i espardenyes, jo ja
ensopego i rellisco amb les meves velles botes! Ni tan sols es queixa de
res, sense fer cap relliscada, increible.
No tenim multa per mal
aparcament, anem a posar 215$ de benzina i comprem al súper. L’Adri ens fa uns tacos molt més bons encara i l’Albert es
prepara per llevar-se ales 2:30 per matricular-se a la uni.
Dijous, 25 de juliol: Lake Louise
L’Albert ha aconssegut
matricular-se de 2n any de primer, ni tan sols l’he sentit. Costa d’aixecar-nos
però l’olor de la xocolata desfeta que preparo potser ajuda als noctàmbuls a
llevar-se.
Estem una mica cansats de les caminades d’aquests dies, aprofitem que fa
un bon sol i pugem amb el telefèric de Lake Louise, per 144$ dinar inclos tots
quatre. Són cadiretes obertes o no, si vols pots pujar en cabina. En teoria
pots veure grizlys pel trajecte i
també sembla que et pujaràn a dalt de tot, però els que es disfracen d’ós avui
lliuren i només funciona la meitat del trajecte.
Just al davant tenim el
llac Louise i tots els muntanyots de l’entorn, impressionant.
Seguim un path
que en realitat és una pista verda amb fortes pujades. Aviat sento renegs i
propostes de baixar al centre dels animals salvatges. Tot és ple de japonesos i
quan baixem en la cadira n’han descarregat dos autocars plens. El dinar inclòs
al preu és un buffet lliure molt
senzill: amanida i una vedella d’Alberta comestible, amb aigua de l’aixeta o te
fred.
Comprem algun pin
de record i cap al llac Morreine altre cop, volem fer el trajecte del
Consolation Lake, que queda just a l’altra banda del d’ahir.
Pel bosc i planet s’arriba al petit llac que es
troba sota una pedrera, amb les roques que entren dins l’aigua.
Tornem amb una parella d’indis que viuen a Toronto
i tenen por dels óssos. Intentem parlar però el meu limitat anglès em deixa a
mitges cada resposta.
Una volteta pel circuit equipat del Morreine ens
deixa veure les millors vistes del llac.
En baixar per la carretera,
l’Adrià veu un grizly! Ens aturem i
formem un embús de turistes, com altres vegades hem sigut nosaltres els mirons.
No era més gros que un ós negre, però ens deixa molt contents i agraïm a l’Adri
la seva paciència de mirar cap al bosc.
Fem cua al camping que per fi hem
reservat pel matí per telèfon i acampem amb el soroll de l’autopista… i dels
trens que passen pel costat!! Demà, cap
a Yoho.
Divendres, 26 de juliol: Yoho
Deixem Lake Louise segons un pla
pensat per l’Adrià: recollim ràpid i sense esmorzar sortim capa al parc de
Yoho. No ens acaba de sortir bé, una obra a la carretera i el camping amb una
recepció del 3r món (1/2 hora, dos cotxes) fa que acabem a punt de sortir a les
11h., com sempre.
Més amunt del camping Kicking Horse, on dormirem 2 nits, per una
carretera amb corbes que ens fan fer maniobra, es troba el salt d’aigua més
cabdalós i alt que hem vist, les Takkakaw Falls. I desde aquest punt comencem a
caminar el Iceline Trail, ...
... un caminet de 22 Km. que puja a l’altra banda de la vall de
les falls i ressegueix la carena,
creuant restes de geleres, petits llacs, morrenes… tot això a més veient les
grans glaceres de l’altra banda, Yoho Glacier la més llarga.
Fa un bon sol i en màniga curta passegem entre el
gel i esgotem les targes de memòria de la càmera fent fotos.
La Mercè ens ha preparat un
entrepà vegetal (!) per dinar, amb maionesa, enciam, tomàquet… un luxe. Un home
es banya al llac gelat on mengem, superman!
Rodegem un terrabastall de roca arrossegada per un
gel extingit en un altre temps. De sobte apareix el bosc i ja baixem cap a un
refugi de l’Alpine Club, l’Stanley-Mitchell Hat. Aquí trobem un ambient
d’excursionistes grandots, s’ha de ser soci o pagar. Hi ha gent tocant la
guitarra. Ens hi mengem unes pomes que portem, però no hi ha aigua potable:
aquí, ( i pel que hem anat veient, a tot el pais) no hi ha fonts ni res
semblant: la gent agafa aigua del riu i hi posa una pastilla potabilitzadora.
Un home que ha anat a fer-ho ens en ofereix una i li agraïm molt, ens hem begut
els 3,5 litres
que portavem. S’ha posar a l’aigua i deixar 30 min. No li notem cap gust
estrany.
Ara el camí és un bosc de cedres molt alts i a
estones n’hi ha molts de caiguts. Anem parlant en veu alta per prevenir als
óssos. Les Laughting Falls, un salt d’aigua molt petit, cauen al costat d’un
campament (backcountry camping)
rodejat d’aigua i provist de unes rodes amb filferros per penjar el menjar
lluny de l’abast dels óssos.
Ha estat una excursió molt llarga, de més de 22 Km. i uns 800 m. de desnivell. I encara
anem a veure d’aprop i ara amb bon sol les Takkakaw Falls.
Generen una mena de pluja freda que remulla a tot
turista en màniga curta que vol fotografiar-se amb l’arc de St. Martí que es
genera. Trobem un rovelló peculiar i anem a sopar al nostre Kicking Horse. Buido la sewer al entrar però confonc les aigues grey amb les black i
després de sopar un recull de sobres que inclou butifarres al foc de llenya hem
de sortir amb l’autocaravana perquè l’aigua sobresurt pel desaigua de la dutxa.
A mitja nit, a buidar excrements. Visca la vida al camping!
Dissabte, 27 de juliol: Yoho
Com que al llac O’Hara és
impossible de anar-hi en bus i no és
clar que es pugui baixar els 11
Km de carretera, preferim emplear el darrer dia de
vacances complet a l’Emerald Lake, maco
ja de per sí i amb una bona excursió a fer.
Hi pugem abans d’esmorzar, és molt aprop del camping. Ens dutxem i mengem a l’aparcament del llac. S’ha anat ennuvolant i de sobte es posa a ploure. Juguem
als daus esperant que pari, semblen núvols grossos però aillats.
A quarts de dotze es veuen
clarianes i no plou, omplim les motxilles amba aigua suficient i amanida de
pasta, amb maionesa i ou (!) per dinar. Pensem en donar la volta a l’Emerald
Lake, parò com que el dia es va aclarint i es veu el cel blau darrere els
muntanyots, la Mercè i jo volem fer l’excursió. Els nois estàn indecisos,
cansats d’ahir i la perspectiva de mullar-se fent un pujadot tampoc els atrau.
Negociem: arribem al Yoho pass i allí veurem si continuem o tornem.
Creuem recte per una zona d’aiguamolls que és una tartera de l’immensa
glacera extingida que va crear l’Emerald Lake, per sobre de taulons i saltant
pedres. Després comencem la pujada pel bosc, veient un gran salt d’aigua que no
sabrem d’on vé fins que som més amunt: és el desglaç de la gelera oculta per
l’altura, l’Emerald Glacier: va apareixent tal com pugem.
La Mercè va a molt depressa, arribem al Yoho Pass
que ja el temps sembla bo, hem fet el més difícil i ara hauriem de recórrer un
marge del llac Emerald fins el Burgess pass. És un bon fragment del Burguess
Highline, un dels recorreguts més macos i també més durs segons la Lonely.
Serpentegem amb vistes a les glaceres i al llac Emerald, que amb el sol ha
recuperat el color que li dóna el nom.
Dinem sense coberts la amanida de pasta amb ou,
dins de gots. L’Albert ha inventat 2 palillos
japonesos amb dos branquillons, els fa anar amb molta traça.
Poca gent ens trobem: alguns
grups guiats que van a la zona de Burguess que és coneguda al món per la
concentració de fòsils del Càmbric, no s’hi pot accedir sense un permís
especial.
Al Burguess pass veiem la vall de Field, amb el “poble” a baix.
Nosaltres girem altre cop per baixar al llac per un
bosc de cedres atapeït. Molts d’ells estàn afectats per un paràsit vegetal que
sembla pell d’animal i acaba mantant l’arbre, molts d’ells ens barren el pas,
caiguts enmig del camí.
Arribem al llac Emerald a les 18:15 i el
voregem encara amb sol. A la caravana no hi ha menjar, però baixem a Field i
comprem fruita i llet a la gasolinera. Peò dutxant-nos i arreglant-nos sen’s
fan les vuit i ens tanquen als nassos el bar on fan menjars. El restaurant és
molt car i no ens entenem amb l’Adrià a l’hora de decidir-nos. Un arròs bullit i
un remenat de xampinyons són el sopar d’emergència. També mirem de parlar amb
l’Adrià seriosament dels temes en conflicte. Demà ens toca tornar a Vancouver,
la part bona del nostre viatge al Canadà ja s’ha acabat.
Diumenge, 28 de juliol: Yoho-Vancouver
La Mercè i jo ens despertem a les
7h., em prenc un Nescafé, posem als nois a dormir amb el cinturó posat i sortim
capa a Vancouver. Passem pel Glacier natinal Parc, amb un port espectacular.
Però no parem, volem i aconsseguim esmorzar a Revelstoke, unes pastes de
fruites de bon aspecte però repelentilles. Després condueix l’Adrià i puc
dormir una mica. Dinem a Merrit una deliciosa pasta amb verduretes i una
mitjana de vedella al acetto balsámico
i fruita, tot un luxe després del sopar de supervivència d’ahir. Reservem plaça
al camping proper al depot de la
Cruise Canada. Fem cua de operació retorn a Vancouver de diumenge (aquí no hi
ha crisi) i a les 19:30 tenim la caravana sota l’aixeta: la rentem per fora i
fem maletes. Els nois van al jakuzi i
nosaltres fem espinacs i salmó salvatge. Una partideta de mentider i a dormir.
Dilluns 29 de juliol i dimarts 30
de juliol: Vancouver-BCN
Em llevo a les 7:30 i comencem a
recollir, esmorzar i netjar per dins la RV. Buidem sewer, desconectem aigua, llum i desaigues. Tal com sortim ens
perdem, estem lluny del poble de Delta on es troben tots els depot de caravanes. Sort de l’Adrià que
amb el seu Galaxy 2 i la tarja SIM de dades ens troba el camí. Arribem just a
les 11h, límit per entregar. Ningú no ens mira massa la caravana, paguem 45$ pel
taxi i ja som a l’aeroport de Vancouver. Uns udon amb tempura vegetal per 8$ i fora gana. A les 18h. de
Vancouver estic escribint això a l’avió de tornada.
Volem per sobre de Groenlàndia, puc
veure el mar gelat i les glaceres que l’omplen de icebergs, sel’s veu mol lluny de la costa. Com que hi ha 9 h. menys
a Amsterdam que a Vancouver, hi arribem a les 12:30 del migdia del dimarts. A
l’immens aeroport d’Amsterdam facturem automàticamen les maletes. Hem de
repartir les coses entre les maletes, doncs la gran té massa pes per la
màquina, una mica d’estress. Dinem cadascú el que pot: hamburguesa, pizza o (jo) fruita. Aguantem voltant
per l’aeroport com ànimes amb pena fins les 21h que és quan surt el vol a
Barcelona. Hi arribem dues hores més tard, fa calor però casa nostre ens sembla
un palau pel contrast amb els pocs metres que hem compartit aquests dies.
Tampoc haurem de desconectar llums, aigues ni buidar sewers, quin descans! També el nostre llit és deliciós, dormim
cadascú com pot, el contrast horari costarà uns dies de superar. Però haurà
valgut la pena, tots quatre hi estem d’acord.
Juliol-2013
Aprofitem algunes vacances de Nadal per fer una
sortideta de un sol dia pel Cap de creus. Amb alguna baixa d'ultima hora, ens trobem a l'estació de
Sants en Fede, Javi, Juanjo, Pere, Siscu, Adrià i jo.
Pugem per darrera el poble,
per la “ruta dels menhirs”, 
i agafem la pista asfaltada
que vorejant sobre el mar...
... porta a la Cala Monjoi,...
... seu del Bulli de Ferran Adrià.
Esmorzem al punt més alt, veient el cap de Norfeu i
les Medes. 
Ja d'aquí la pista va baixant i de sobte...
apareix Cadaqués i tota la badia, 
... amb la punta del Cap de Creus. 
...mentre baixem al poble anem
contemplant i fent fotos. 
... en Javi aprofita per tirar-me
fotos per terra.
